Quatre discos publicats el 15 d'octubre de 1973

Neil Young en directe amb els Stray Gators (i David Crosby, a la dreta).

Va ser un bon dia per a la música d'arrel nord-americana, el 15 d'octubre de 1973. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de quatre discos que potser no es troben entre els més populars dels seus autors, però en tot cas són obres destacables. Començant per "Wake of the Flood", el sisè àlbum d'estudi d'uns Grateful Dead que es sobreposaven a la pèrdua del teclista Ron "Pigpen" McKernan –al seu lloc entrava Keith Godchaux- amb un repertori de naturalesa reflexiva. Irresistible el blues tardorenc de "Mississippi Half-Step Uptown Toodeloo", emocionants els cristal·lins passatges d'aquell "Stella Blue" amb què Bob Dylan va celebrar l'aniversari de Robert Hunter l'estiu passat a Barcelona.

Encara en l'òrbita dylaniana, The Band publicaven avui fa mig segle "Moondog Matinee", un notable àlbum de versions de clàssics del rhythm & blues i el rock'n'roll que mereix molta més consideració de la que se li sol atorgar. La inicial "Ain't Got No Home", original de Clarence "Frogman" Henry, posa les piles de bon principi a ritme de rock'n'roll amb accent de Nova Orleans. "Mystery Train" aproxima el clàssic de Junior Parker –popularitzat per Elvis Presley- al terreny jam band amb lírica addicional del recentment traspasat Robbie Robertson. El "Promised Land" de Chuck Berry navega pel Mississippi des de Saint Louis fins a la mateixa Crescent City, on els canadencs acaben de fer festa al ritme d'"I'm Ready", de Fats Domino.

El mateix dia veia la llum "Time Fades Away", el primer disc en directe de Neil Young, gravat en diverses localitats nord-americanes durant la gira de presentació del canònic "Harvest" (1972) i amb uns pletòrics Stray Gators com a banda d'acompanyament. La peculiaritat és que, a diferència de la majoria d'àlbums enregistrats en viu, aquí no hi havia peces conegudes pel gran públic al seu dia sinó composicions fins aleshores inèdites. Un repertori de naturalesa orgànica però més elèctrica que el del citat "Harvest", on destaquen pistes com "Yonder Stands the Sinner", "L.A." o la peça titular, que no hauria desentonat al propi catàleg de The Band. A Young no li va agradar el disc –a la crítica sí, i no li faltaven motius-, i per això va estar descatalogat durant molts anys.

I finalment, aquell 15 d'octubre de 1973 va sortir "Mystery to Me", el vuitè àlbum d'estudi d'uns Fleetwood Mac que no eren nord-americans ni canadencs però s'havien emmirallat de bon principi en la música dels Estats Units. Un dels discos del període de transició entre l'etapa de Peter Green i la de Buckingham-Nicks, amb els britànics encara establerts al Regne Unit –i amb Bob Welch com a rostre visible- però ja apuntant cap al rock amb accent de la Costa Oest del qual esdevindrien abanderats al cap de pocs anys, un cop instal·lats a Los Angeles. "Emerald Eyes" hauria pogut encaixar al repertori dels Dead, i aquell "Just Crazy Love" que cantava l'enyorada Christine McVie anticipava els èxits radiofònics del lustre posterior. Destacable també la torrencial revisió de "For Your Love", dels Yardbirds.

Mig segle de "Harvest"

El disc de vinil, una d'aquelles eines que et permeten seguir gaudint de la música dels teus autors preferits, fins i tot quan aquests han decidit retirar la seva obra d'aquella plataforma d'streaming on et pensaves que hi era tot però resulta que no, tal com ha fet recentment Neil Young. Sigui com sigui, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Harvest" (1972), una de les obres més essencials del catàleg del canadenc, també de la història del rock i la música pop. Segurament, qualsevol superlatiu que se li pugui aplicar es quedaria curt.

És "Harvest" el disc més definitiu del seu autor? Això és discutible i podria donar per més d'un debat, però del que no hi ha cap dubte és que es tracta d'un dels seus treballs més inspirats i alhora populars, principal porta d'entrada a la seva discografia per a diverses generacions de melòmans, també d'una col·lecció de cançons que d'una manera o d'una altra cobreixen bona part dels registres que Young s'ha fet seus al llarg dels anys, del folk rock orgànic que domina la majoria del plàstic a una electricitat rockera que sol associar-se més aviat amb els seus discos al capdavant de Crazy Horse, passant és clar pels terrenys més fràgils i confessionals.

Enregistrat a Nashville amb el suport instrumental dels Stray Gators –Ben Keith (steel guitar), Tim Drummond (baix), Kenny Buttrey (bateria) i un Jack Nitzsche (piano i arranjaments orquestrals) amb qui Young no va acabar massa bé-, l'àlbum va comptar amb la participació de vells coneguts com David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash, James Taylor o Linda Ronstadt als cors –també de l'Orquestra Simfònica de Londres en els passatges orquestrals arranjats per Nitzsche-, entre d'altres.

I el repertori, és clar, és simplement immaculat. Començant per la inicial "Out on the Weekend", la fugida de la gran ciutat com a metàfora d'un canvi de cicle vital, i pel country crepuscular de la peça titular. "A Man Needs a Maid" i "There's a World" presenten el vessant més pop de Young –reforçat per les orquestracions de Nitzsche-. "Heart of Gold" és amb tota probabilitat la peça més coneguda de l'àlbum –i possiblement del catàleg del canadenc-, un dels grans clàssics de tots els temps. I "Are You Ready for the Country?" és un pantanós exercici de country blues que es capbussa de ple en incomptables dècades de tradició musical nord-americana.

La cara b comença amb "Old Man", un cant emotiu a l'experiència vital i al respecte envers aquells que sumen més trajectòria que un mateix. "Alabama", enrabiat exercici rocker que carrega sense miraments contra determinats estereotips del Sud dels Estats Units, va encendre els ànims d'uns aleshores desconeguts Lynyrd Skynyrd a qui el mateix Young acabaria donant la raó amb el pas del temps –la resposta dels de Jacksonville va ser la celebradíssima "Sweet Home Alabama", publicada dos anys després-.

La tèrbola "The Needle and the Damage Done", gravada en directe a la UCLA, s'inspira en l'addicció a l'heroïna de Danny Whitten, guitarrista de Crazy Horse, que moriria a finals d'aquell mateix any d'una desafortunada combinació de medicaments i alcohol. I "Words (Between the Lines of Age)" tanca l'àlbum per la porta gran amb un èpic crescendo instrumental marca de la casa. Un dels punts més àlgids d'una obra inqüestionable, també un d'aquells clàssics que encara avui solen generar moments climàtics als concerts de Neil Young –ho vam poder comprovar ara fa prop de sis anys al Poble Espanyol barceloní-.