(1943-2022)
Em sembla admirable la manera com Christine McVie va ser capaç de desaparèixer del mapa a finals de la dècada dels 90, quan va abandonar uns Fleetwood Mac tot just acabats de reformar –la seva por de volar en avió era incompatible amb el dia a dia d'una de les bandes més massives de la història-. També el fet que des d'aleshores es mantingués lluny de tots els focus, mentre el grup seguia rodant a ple rendiment –i facturant xifres astronòmiques-, fins que finalment va tornar a bord el 2014.
Nascuda al nord d'Anglaterra en plena Segona Guerra Mundial, la cantant i teclista no va ser membre fundadora dels Mac però sí que en va esdevenir una peça clau des que hi va entrar en contacte durant una gira compartida amb el seu primer projecte professional, aquella maquinària de genuí blues rock anomenada Chicken Shack. Eren els dies de Peter Green, i McVie –aleshores encara Christine Perfect, el seu nom de soltera- ja tocava als discos del combo londinenc com a pianista de sessió –no acreditada-. Després van venir la marxa de Green, el matrimoni amb John McVie i la seva incorporació oficial a una formació en mutació gairebé permanent.
A Christine McVie se la recordarà sobretot com un dels pilars mestres del so de Fleetwood Mac durant l'etapa més massiva del grup, la de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks, la de "Rumours" (1977), "Tusk" (1978), "Tango in the Night" (1987) i tota la resta –la que pràcticament es va inventar tota sola bona part del que s'escolta avui en certs macrofestivals de temporada, vaja-. O com l'autora de "Don't Stop", "Songbird", "Everywhere", "Little Lies" i tantes altres, si vostès ho prefereixen –sí, aquelles cançons enormes en tots els sentits però, no obstant, menyspreades durant anys per molts dels que avui les citen com a referents quan abans les trobaven massa comercials-.
En tot cas, és just assenyalar que el seu paper també va ser fonamental en aquell període de transició tan fascinant que enllaça l'era de Green amb la de Buckingham-Nicks. O el que és el mateix, aquell terreny gairebé desconegut que separa els dies del blues elèctric i els experiments psicodèlics, de la reinvenció a priori impossible en una font inesgotable d'èxits radiofònics tan frescos i immediats com sofisticats i atemporals. L'etapa on es barregen noms com els de Bob Welch i Danny Kirwan, marcada pel trasllat fins a les càlides costes californianes i per treballs tan notables com el mai prou reivindicat "Bare Trees" (1972) –on McVie va aportar la magnífica "Homeward Bound"-.
Christine McVie se n'ha anat a l'edat de 79 anys. Deixa un llegat immens, tant amb Fleetwood Mac com en solitari –el primer àlbum per compte propi el va signar amb títol homònim el 1970, encara com a Christine Perfect; aquest 2022 ha sortit el recopilatori "Songbird", que repassa part de la seva producció solista- i amb Chicken Shack. A destacar també el relativament recent "Lindsey Buckingham Christine McVie" (2017), un treball rodó com ell sol on, a més de la parella artística titular, hi van contribuir John McVie i Mick Fleetwood. La seva última actuació en un escenari va ser el 25 de febrer de 2020 durant el concert d'homenatge a Peter Green promogut pel mateix Fleetwood al London Palladium. Cercles que es tanquen i estrelles que brillaran per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada