Bare trees

Bare trees, gray light

Oh, yeah, it was a cold night

Bare trees, gray light

(Fleetwood Mac)

Les Franqueses del Vallès, gener de 2024.

Record Plant Sausalito

Aquest estiu han tancat els històrics estudis Record Plant de Los Angeles, l'última instal·lació operativa d'una marca que va néixer a Nova York el 1968 i que està associada amb incomptables clàssics de la música del segle XX. L'edifici de la fotografia havia acollit els estudis Record Plant de Sausalito, pràcticament a tocar de les aigües de la Badia de San Francisco.

Van obrir el 1972 i van tancar el 2008. Durant tot aquest temps van donar servei a artistes de la Bay Area com Grateful Dead, Jefferson Starship, Sly and The Family Stone, Santana ("Supernatural"), Journey, John Fogerty ("Centerfield") o Metallica. També a gent de fora com Rick James ("Street Songs"), Stevie Wonder ("Songs in the Key of Life"), Fleetwood Mac ("Rumours") o Deftones.

Avui, la instal·lació segueix funcionant com a estudi de gravació sota el nom de 2200 Studios –l'edifici està situat al número 2200 de Bridgeway-. No he aconseguit esbrinar qui hi ha al darrere de la marca –Ken Caillat, coproductor de "Rumours", va reobrir l'edifici el 2021 amb el nom de Record Factory, però no sé si encara hi està implicat-, que a la seva pàgina web es presenta com a hereva de Record Plant.

Sausalito, Califòrnia, agost de 2024.

Nou dècades amb John Mayall

90 anys d'una llegenda del blues britànic.

Patriarca del blues i el rhythm & blues més genuïnament britànics –amb permís d'Alexis Korner-, pioner i pilar del blues rock a escala global, John Mayall celebra avui el seu 90è aniversari i ho fa fidel a unes essències tan genuïnes com la seva obra. Als seus Bluesbreakers hi va militar la flor i la nata de tota una escena: d'Eric Clapton a Mick Taylor passant Jack Bruce, Aynsley Dunbar o el nucli fundacional de Fleetwood Mac –John McVie, Mick Fleetwood i Peter Green-. Des de la publicació del seu primer single, "Crawling Up a Hill" (1964), el cantant, guitarrista, teclista i harmonicista nascut el 29 de novembre de 1933 a Macclesfield, Cheshire, ha estat difusor, preservador i transmissor de tot un llegat transatlàntic. Per molts anys!

Quatre discos publicats el 15 d'octubre de 1973

Neil Young en directe amb els Stray Gators (i David Crosby, a la dreta).

Va ser un bon dia per a la música d'arrel nord-americana, el 15 d'octubre de 1973. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de quatre discos que potser no es troben entre els més populars dels seus autors, però en tot cas són obres destacables. Començant per "Wake of the Flood", el sisè àlbum d'estudi d'uns Grateful Dead que es sobreposaven a la pèrdua del teclista Ron "Pigpen" McKernan –al seu lloc entrava Keith Godchaux- amb un repertori de naturalesa reflexiva. Irresistible el blues tardorenc de "Mississippi Half-Step Uptown Toodeloo", emocionants els cristal·lins passatges d'aquell "Stella Blue" amb què Bob Dylan va celebrar l'aniversari de Robert Hunter l'estiu passat a Barcelona.

Encara en l'òrbita dylaniana, The Band publicaven avui fa mig segle "Moondog Matinee", un notable àlbum de versions de clàssics del rhythm & blues i el rock'n'roll que mereix molta més consideració de la que se li sol atorgar. La inicial "Ain't Got No Home", original de Clarence "Frogman" Henry, posa les piles de bon principi a ritme de rock'n'roll amb accent de Nova Orleans. "Mystery Train" aproxima el clàssic de Junior Parker –popularitzat per Elvis Presley- al terreny jam band amb lírica addicional del recentment traspasat Robbie Robertson. El "Promised Land" de Chuck Berry navega pel Mississippi des de Saint Louis fins a la mateixa Crescent City, on els canadencs acaben de fer festa al ritme d'"I'm Ready", de Fats Domino.

El mateix dia veia la llum "Time Fades Away", el primer disc en directe de Neil Young, gravat en diverses localitats nord-americanes durant la gira de presentació del canònic "Harvest" (1972) i amb uns pletòrics Stray Gators com a banda d'acompanyament. La peculiaritat és que, a diferència de la majoria d'àlbums enregistrats en viu, aquí no hi havia peces conegudes pel gran públic al seu dia sinó composicions fins aleshores inèdites. Un repertori de naturalesa orgànica però més elèctrica que el del citat "Harvest", on destaquen pistes com "Yonder Stands the Sinner", "L.A." o la peça titular, que no hauria desentonat al propi catàleg de The Band. A Young no li va agradar el disc –a la crítica sí, i no li faltaven motius-, i per això va estar descatalogat durant molts anys.

I finalment, aquell 15 d'octubre de 1973 va sortir "Mystery to Me", el vuitè àlbum d'estudi d'uns Fleetwood Mac que no eren nord-americans ni canadencs però s'havien emmirallat de bon principi en la música dels Estats Units. Un dels discos del període de transició entre l'etapa de Peter Green i la de Buckingham-Nicks, amb els britànics encara establerts al Regne Unit –i amb Bob Welch com a rostre visible- però ja apuntant cap al rock amb accent de la Costa Oest del qual esdevindrien abanderats al cap de pocs anys, un cop instal·lats a Los Angeles. "Emerald Eyes" hauria pogut encaixar al repertori dels Dead, i aquell "Just Crazy Love" que cantava l'enyorada Christine McVie anticipava els èxits radiofònics del lustre posterior. Destacable també la torrencial revisió de "For Your Love", dels Yardbirds.

Bernie Marsden (1951-2023)

BERNIE MARSDEN

(1951-2023)

Pocs anys abans de la mort de Peter Green vaig llegir un reportatge sobre la seva figura en una revista britànica. Qui havia estat fundador i principal motor creatiu de Fleetwood Mac durant els primers anys de la banda vivia aleshores en una zona residencial d'algun lloc d'Anglaterra, totalment desconnectat d'un món i d'un negoci –els de la música- que l'havien convertit en llegenda però també li havien fet molt de mal. El poc que se'n sabia, i així quedava reflectit a l'article en qüestió, era que periòdicament rebia visites d'un altre astre de la guitarra com Bernie Marsden, amb qui es podia arribar a passar hores –o dies sencers- tocant a la sala d'estar.

Green i Marsden tocaven pel simple fet de passar una bona estona fent allò que els agradava. En aquest sentit, Marsden era un dels pocs contactes coneguts de Green amb un món exterior del qual semblava no voler saber res, però també qui el va ajudar a retrobar-se amb els impulsos que l'havien motivat a agafar una guitarra per primer cop –el plaer de fer música sense cap altra motivació que no fos gaudir de l'acte de fer-la-. La història em va semblar preciosa. I crec que diu molt de Marsden, un guitarrista sovint poc valorat fora de l'àmbit del hard rock i el heavy metal –cosa que em sembla molt injusta-. Com Green, va ser membre fundador i part essencial d'una altra banda britànica que, ja sense ell, va fer les Amèriques tant a nivell artístic –aquell acostament al hair metal- com comercial –va ser la seva etapa més massiva-.

Provinent de Babe Ruth i UFO, Marsden va ser aliat clau de David Coverdale quan aquest va formar Whitesnake havent-se foguejat a les files de Deep Purple. També va ser coautor, juntament amb el vocalista, de clàssics com "Love Hunter", "Trouble" o "Walking in the Shadow of the Blues". I de peces reciclades durant l'etapa nord-americana del grup, com les totèmiques "Here I Go Again" i "Fool for Your Loving". La guitarra de Marsden va ser un dels elements que van definir el so dels primers Whitesnake. I la seva sortida l'any 1982 vindria a tancar la primera etapa del conjunt –la que alguns seguim considerant com la millor, tot i que personalment no tinc res en contra del que van fer després-. Ha mort a l'edat de 72 anys. Sigui on sigui, tant de bo estigui fent una d'aquelles jams amb el seu bon amic Peter Green.

Christine McVie (1943-2022)

CHRISTINE McVIE
(1943-2022)

Em sembla admirable la manera com Christine McVie va ser capaç de desaparèixer del mapa a finals de la dècada dels 90, quan va abandonar uns Fleetwood Mac tot just acabats de reformar –la seva por de volar en avió era incompatible amb el dia a dia d'una de les bandes més massives de la història-. També el fet que des d'aleshores es mantingués lluny de tots els focus, mentre el grup seguia rodant a ple rendiment –i facturant xifres astronòmiques-, fins que finalment va tornar a bord el 2014.

Nascuda al nord d'Anglaterra en plena Segona Guerra Mundial, la cantant i teclista no va ser membre fundadora dels Mac però sí que en va esdevenir una peça clau des que hi va entrar en contacte durant una gira compartida amb el seu primer projecte professional, aquella maquinària de genuí blues rock anomenada Chicken Shack. Eren els dies de Peter Green, i McVie –aleshores encara Christine Perfect, el seu nom de soltera- ja tocava als discos del combo londinenc com a pianista de sessió –no acreditada-. Després van venir la marxa de Green, el matrimoni amb John McVie i la seva incorporació oficial a una formació en mutació gairebé permanent.

A Christine McVie se la recordarà sobretot com un dels pilars mestres del so de Fleetwood Mac durant l'etapa més massiva del grup, la de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks, la de "Rumours" (1977), "Tusk" (1978), "Tango in the Night" (1987) i tota la resta –la que pràcticament es va inventar tota sola bona part del que s'escolta avui en certs macrofestivals de temporada, vaja-. O com l'autora de "Don't Stop", "Songbird", "Everywhere", "Little Lies" i tantes altres, si vostès ho prefereixen –sí, aquelles cançons enormes en tots els sentits però, no obstant, menyspreades durant anys per molts dels que avui les citen com a referents quan abans les trobaven massa comercials-.

En tot cas, és just assenyalar que el seu paper també va ser fonamental en aquell període de transició tan fascinant que enllaça l'era de Green amb la de Buckingham-Nicks. O el que és el mateix, aquell terreny gairebé desconegut que separa els dies del blues elèctric i els experiments psicodèlics, de la reinvenció a priori impossible en una font inesgotable d'èxits radiofònics tan frescos i immediats com sofisticats i atemporals. L'etapa on es barregen noms com els de Bob Welch i Danny Kirwan, marcada pel trasllat fins a les càlides costes californianes i per treballs tan notables com el mai prou reivindicat "Bare Trees" (1972) –on McVie va aportar la magnífica "Homeward Bound"-.

Christine McVie se n'ha anat a l'edat de 79 anys. Deixa un llegat immens, tant amb Fleetwood Mac com en solitari –el primer àlbum per compte propi el va signar amb títol homònim el 1970, encara com a Christine Perfect; aquest 2022 ha sortit el recopilatori "Songbird", que repassa part de la seva producció solista- i amb Chicken Shack. A destacar també el relativament recent "Lindsey Buckingham Christine McVie" (2017), un treball rodó com ell sol on, a més de la parella artística titular, hi van contribuir John McVie i Mick Fleetwood. La seva última actuació en un escenari va ser el 25 de febrer de 2020 durant el concert d'homenatge a Peter Green promogut pel mateix Fleetwood al London Palladium. Cercles que es tanquen i estrelles que brillaran per sempre.

Brett Tuggle (1952-2022)

BRETT TUGGLE

(1952-2022)

Ha mort Brett Tuggle, teclista –també tocava altres instruments- de gira i de sessió que va treballar amb gegants com David Lee Roth o Fleetwood Mac. Amb el primer hi va tocar durant la dècada dels 80, arribant a gravar àlbums com el clàssic "Skyscraper" (1988) –és coautor juntament amb Roth de la peça "Just Like Paradise", la del videoclip on el vocalista surt escalant-. Amb els Mac hi va girar entre 1997 i 2018. També va tocar amb Whitesnake i Chris Isaak, entre d'altres.

Rick Turner (1943-2022)

RICK TURNER
(1943-2022)

A Rick Turner se'l coneix sobretot pel seu ofici de luthier. S'hi ha dedicat durant més de cinc dècades, i entre els seus clients s'hi trobaven figures com John Entwistle (The Who), Ry Cooder, Lindsey Buckingham (Fleetwood Mac) o Jesse Colin Young (The Youngbloods). Però abans d'això, durant la dècada dels 60, havia militat en diverses bandes de folk i rock. La primera, Banana and The Bunch, amb un futur membre dels Youngbloods a bord, Lowell "Banana" Levinger. La més destacada, Autosalvage, efímera formació psicodèlica de l'àrea de Nova York que únicament va arribar a publicar un únic però notable àlbum homònim el 1968. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

Black Magic Woman

Es commemorarà el mes vinent el primer aniversari de la mort de Peter Green. I es commemorava la passada tardor el 50è aniversari d'"Abraxas" (1970), amb tota probabilitat l'obra magna de Santana. Green és l'autor de "Black Magic Woman", un dels pilars del repertori dels primers Fleetwood Mac i tot un himne del blues rock britànic de la segona meitat dels 60.

Un blues nocturn, sensual i misteriós que connectava els soterranis del Soho londinenc amb tota una sèrie de paisatges pantanosos que anaven del Carib al Delta del Mississippi. Carlos Santana i companyia la van versionar a "Abraxas", tenyint-la d'essències llatines i potenciant-ne el misteri estructural, i arrodonint la jugada tot encadenant-la amb el "Gypsy Queen" de Gábor Szabó.

La nit de Sant Joan és una nit de bruixes. I ara mateix no se m'acut una millor banda sonora per a una revetlla com la d'avui. Triïn vostès la versió que més els agradi –personalment, l'ocasió em fa inclinar més aviat per la de Santana, però mai li faria cap lleig a res que porti el segell de Green-. Deixin-se portar. I facin-se el favor de ser lliures. Com les bruixes.

L'homenatge a Peter Green com a record d'altres temps

Es fa estrany afirmar que un esdeveniment com aquest va tenir lloc durant un any 2020 que la història associarà per sempre més amb una pandèmia planetària i tot allò que se'n va derivar –que encara se n'està derivant-, però va ser així. El 25 de febrer de l'any passat, a poques setmanes d'acabar-se el món tal i com la gran majoria l'havíem conegut, la flor i la nata del rock clàssic d'ambdós costats de l'Atlàntic es va donar cita al Palladium londinenc per retre homenatge a l'irrepetible Peter Green. Un esdeveniment auspiciat per Mick Fleetwood, i celebrat segons aquells que hi van ser en un ambient dels que evoquen grans ocasions. Impossible predir aleshores que en qüestió de dies tot canviaria, ja no diguem que el mateix homenatjat traspassaria al cap de tan sols cinc mesos.

Com sol passar en aquests casos, el concert s'ha documentat per a la posteritat amb forma de llançament discogràfic amb múltiples formats –vinil, disc compacte i vídeo, amb formats senzills o luxosos que cadascú triarà en funció de la seva butxaca-. La qual cosa, a aquestes alçades, no tan sols ens permet tornar a celebrar la figura del genial guitarrista i l'obra dels primers Fleetwood Mac, sinó també recordar com era el món abans que el coronavirus i la por fessin la humanitat presonera d'ella mateixa. Parlem d'un esdeveniment que va reunir en un mateix escenari a gegants com David Gilmour, Billy Gibbons, Steven Tyler, Kirk Hammett, John Mayall o Pete Townshend, a més del propi Fleetwood, Jeremy Spencer i Christine McVie, gairebé res. Els motius pels quals Green no hi va assistir ens els podem imaginar, oi que sí?


Més informació:

Mick Fleetwood & Friends  /  Pàgina web

Dues adolescents escolten música a l'andana

Fleetwood Mac, etapa Buckingham-Nicks - Foto Getty Images.

Dues adolescents esperant un tren a l'andana d'una estació, parlant entre elles i escoltant música a través d'un telèfon mòbil a tot volum. Sonen Deep Purple –el gloriós Mk II-, PJ Harvey i Fleetwood Mac –etapa Buckingham-Nicks-, les noies coneixen les lletres de les cançons i de tant en tant aturen la seva conversa per cantar-les com si no hi hagués ningú més en tota l'estació. I ara vas tu, que en el millor dels casos et trobes en plena crisi dels 40, i els expliques que a la seva edat haurien d'estar escoltant no sé quin producte de temporada perquè així ho determina no sé quina tendència i perquè, en el fons, tu vas molt més perdut que aquestes dues adolescents que les teves tendències simplement se les passen per on els rota.

50 anys d'"Abraxas"

A mig segle de la seva publicació, tal dia com avui de 1970, "Abraxas", el segon disc de Santana, es pot contemplar encara com l'obra més paradigmàtica d'allò que es va anomenar rock llatí. També, tot i que això és més discutible, com el treball més definitiu de tots els que ha arribat a enregistrar Carlos Santana. I no tan sols pel fet d'incloure algunes de les pistes més reconegudes i reconeixibles del seu catàleg, sinó per l'excel·lència amb què van maridar el guitarrista mexicà i la seva banda original els llenguatges del rock psicodèlic i el blues elèctric amb tota la immensitat del fet llatí.

Com a bona mostra, dos títols provinents de repertoris aliens que Santana, la banda, es va acabar fent seus des dels solcs d'"Abraxas" i que il·lustren a la perfecció el caràcter mestís i la vocació global de la formació, "Black Magic Woman" i "Oye Cómo Va". La primera, original dels Fleetwood Mac de Peter Green, manté les seves arrels en el blues rock més corpulent però alhora es deixa seduir per tota una onada de misteri tropical. La segona, signada per Tito Puente, segueix el camí invers per a injectar nervi rocker i coloraina psicodèlica a un dels grans estàndards de la Nova York llatina.

La tercera joia de la corona d'"Abraxas" és "Samba Pa Ti", un dels grans instrumentals del repetori de Santana –precursor del celebrat "Europa (Earth's Cry Heaven's Smile)"-. Un càlid diàleg amb accent tropical entre les sis cordes del mexicà i l'orgue penetrant de Gregg Rolie sobre tot un coixí de percussions per cortesia de José "Chepito" Areas i Michael Carabello. A destacar també el trepidant jazz afrollatí de "Singing Winds, Crying Beasts" i "Incident at Neshabur", la samba elèctrica de "Se Acabó", i la mastodòntica orgia hard rock de "Hope You're Feeling Better". També és icònica la caràtula del disc, la pintura amb què es va donar a conèixer l'artista Mati Klarwein un cop descoberta pel propi Santana.

Peter Green (1946-2020)

Green, en directe a Amsterdam el 1996 - Foto Redfern.

PETER GREEN

(1946-2020)

Encara no fa ni mig any que la plana major del rock d'ambdós costats de l'Atlàntic es va aplegar en un mateix escenari per retre un sentit homenatge a Peter Green. L'impulsor de l'esdeveniment va ser Mick Fleetwood, fundador de Fleetwood Mac juntament amb el propi Green –tots dos eren veterans dels Bluesbreakers de John Mayall- i comandant a data d'avui d'una formació que probablement es podria entendre sense la majoria dels seus components o excomponents, però en cap cas es podria entendre sense el genial guitarrista.

Fleetwood Mac era la banda de Peter Green. Ho ha arribat a dir el mateix Fleetwood en més d'una ocasió, reconeixent de passada el caràcter humil i discret del seu excompany: ja podia haver estat el principal impulsor del grup, que aquest s'havia batejat a partir dels cognoms de la base rítmica –integrada pel propi Fleetwood a la bateria i John McVie al baix-. Poc semblava importar-li a Green, un d'aquells genis aliens a tot allò que anés més enllà del seu propi art, començant pels mecanismes i engranatges d'una indústria on mai va acabar d'encaixar.

Green no es va presentar al citat concert d'homenatge, celebrat el passat 25 de febrer al London Palladium. Hi hauria estat més que benvingut, per descomptat, però ningú l'esperava a aquestes alçades. El guitarrista vivia des de feia anys en una zona residencial qualsevol d'Anglaterra, allunyat dels focus, del negoci i de la fama, però no pas de la música. El seu bon amic Bernie Marsden (Whitesnake) el visitava sovint i es passaven matins, tardes i fins i tot dies sencers tocant plegats a la sala d'estar. Era un dels pocs contactes coneguts de Green amb un món exterior del qual probablement ja no es sentia part -parlant de qui ens ocupa, el concepte confinament adquireix una dimensió molt diferent de la que li hem atorgat darrerament-.

Un ritme de vida que francament contrastava amb el que els seus excompanys havien vingut a representar des de la seva radical reinvenció de la dècada dels 70, com també hi contrastava l'erràtica però reivindicable trajectòria post-Mac del guitarrista. Green va ser un Bluesbreaker, el fundador i l'ànima dels primers Fleetwood Mac, una icona del blues britànic, un dels guitarristes més influents del seu temps i una ànima lliure que mai es va adaptar a unes normes que s'escapaven de la seva comprensió tal i com el seu art anava més enllà de la comprensió d'aquells que van provar sense èxit d'encasellar-lo. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Caràtules icòniques en temps de distanciament

Com serien algunes de les caràtules de discos més icòniques de les passades dècades si s'haguessin hagut d'ajustar a les actuals normes de distanciament social dictades amb motiu del coronavirus? Els artistes Paco Conde i Beto Fernández no tan sols s'ho han imaginat. També han realitzat ells mateixos els dissenys en qüestió en el marc d'un projecte que han batejat amb l'oportú títol de 6 Feet Covers. Portades d'àlbums clàssics dels Beatles, Queen, AC/DC, N.W.A, Fleetwood Mac, Kiss, U2, Blondie, The Clash o els Beach Boys, adaptades a la realitat dels temps que corren. Poden vostès visionar-les en aquest enllaç.

Mick Fleetwood celebra la música de Peter Green (i els primers Fleetwood Mac)

Fleetwood Mac, el 1969. D'esquerra a dreta: Mick Fleetwood (darrere la bateria),
John McVie i Peter Green provant so al Royal Albert Hall - Foto Getty Images.

La vetllada que es viurà aquesta nit al London Palladium, al bell cor de la capital britànica, no tan sols promet esdevenir tan emotiva com irrepetible, sinó que podria suposar el tancament d'un cercle per al seu principal impulsor. Ni més ni menys que Mick Fleetwood, que retrà un sentit homenatge al seu excompany de files Peter Green, envoltat d'amics i coneguts, a mig segle de trencar-se la formació original de Fleetwood Mac i als mateixos carrers del Soho on la vessant britànica del blues potser no es va gestar però sí que es va definir com a tal.

Sota l'explícit i genèric títol de "Mick Fleetwood and Friends Celebrate the Music of Peter Green and the Early Years of Fleetwood Mac", el veterà bateria aplegarà en un mateix escenari a mestres com John Mayall, contemporanis com David Gilmour, Bill Wyman o Andy Fairweather Low, i avantatjats alumnes com Billy Gibbons, Steven Tyler o Jonny Lang. De la banda mare, a més del mateix Fleetwood, ha confirmat la seva presència Christine McVie. És poc probable que hi assisteixi el propi homenatjat, prou coneguda és la seva al·lèrgia a aquesta mena de negociats, la qual cosa tampoc restarà càrrega simbòlica a una cita que molts portaven dècades esperant.

Que vinguin Primus!

Primus.

Coses que un acaba trobant-se en aquesta realitat (no tan) alternativva que d'alguna manera han esdevingut les xarxes socials. L'altre dia em vaig topar amb una pàgina impulsada per uns incondicionals de Primus que volen aconseguir que la banda toqui a Barcelona. "Pressionem els promotors catalans per aconseguir que ens portin Primus a Barna", diuen ells mateixos a la presentació de Volem un concert de Primus a Barcelona, que és com es diu la pàgina en qüestió.

No cal dir que van tenir tot el meu suport des del minut zero però, no ens enganyem, a aquestes alçades sembla poc probable que la banda de Les Claypool es deixi caure per aquestes latituds, com també ho és que ho facin formacions inèdites als nostres escenaris com ara Fleetwood Mac, per citar una de les propostes que feia un bon amic al seu propi mur de Facebook, parlant d'artistes que mai s'han acostat a casa nostra i que li agradaria veure en directe.

Més enllà de l'angúnia que em podria arribar a provocar el fet de veure els Mac sense Lindsey Buckingham -sí, per molt Mike Campbell amb què hagin tapat la ferida-, la meva petició en aquest sentit és una mica menys ambiciosa però a la vegada, crec, més raonable. Simplement m'agradaria poder veure fora del circuit de festivals tota una sèrie d'artistes que durant les últimes setmanes han protagonitzat sonades actuacions, precisament, en el marc de grans esdeveniments d'aquesta mena.

Penso per exemple en ZZ Top, caps de cartell del Rock Fest dut a terme fa un parell de setmanes a Santa Coloma de Gramenet, o en uns Stray Cats que van celebrar el seu 40è aniversari amb un concert exclusiu a l'Azkena. De veure aquests últims en una sala i en les condicions idònies encara en tinc alguna esperança: amb disc nou sota el braç és probable que allarguin la gira més enllà de la temporada de festivals i que es deixin caure tard o d'hora per Barcelona, on sempre han gaudit d'una bona acollida.

No sóc tan optimista, en canvi, en el cas d'uns ZZ Top que sempre han estat cars de veure per aquestes latituds. Ni amb tants altres artistes que durant les darreres setmanes han format part d'aquesta acumulació de noms que han esdevingut els cartells dels macrofestivals. I consti que no tinc res en contra d'aquests esdeveniments, que al capdavall tan sols aprofiten el seu nínxol de mercat i als quals jo també assisteixo amb certa regularitat. Simplement penso en tot allò que guanyaríem tots plegats si fomentéssim un circuit de música en directe com els que tenen molts països del nostre entorn.

Danny Kirwan (1950-2018)

DANNY KIRWAN

(1950-2018)

Danny Kirwan va ser un d'aquells músics de perfil discret que malgrat tot acaben esdevenint testimonis d'episodis memorables de la història del seu ofici. El guitarrista britànic no va ser un dels membres fundadors de Fleetwood Mac, però sí que va jugar un paper clau en bona part de la producció de la banda durant les etapes de Peter Green i Bob Welch. Amb ell van passar del blues a la psicodèlia i a les textures pop que desembocarien, ja amb ell fora del grup -del qual va ser expulsat durant la gira de presentació de "Bare Trees" (1972)-, en l'encarnació més mastodòntica de Fleetwood Mac. Ens deixava abans d'ahir a l'edat de 68 anys.

Els anys de transició de Fleetwood Mac

Estic immers aquests dies en la que possiblement sigui l'etapa menys publicitada de Fleetwood Mac, que a la vegada suposa un dels períodes més interessants i creativament fèrtils d'una trajectòria impossible com poques a nivell de canvis de formació i cops de timó estilístics. Els quatre o cinc anys de transició que separen (o més ben dit enllacen) l'etapa de Peter Green de la de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks. Quatre o cinc anys, no acabo de tenir-ho del tot clar, perquè Green va abandonar la banda la primavera de 1970 però costa de dir si el capítol que ens ocupa comença amb la seva marxa, amb la de Jeremy Spencer -qui encara va tenir temps d'enregistar l'àlbum "Kiln House" (1970) abans d'entrar a la secta Nens de Déu i desaparèixer literalment del mapa- o bé amb l'arribada de Bob Welch, que va coincidir amb l'entrada definitiva de Christine McVie com a component oficial del grup i la conseqüent edició de "Future Games" (1971).

Personalment m'inclino per fixar l'inici del període en qüestió al moment en què s'edita aquest darrer plàstic. I no tan sols per les respectives incorporacions de Welch i McVie a les files de la banda, sinó sobretot per una mutació sonora que malgrat els repunts psicodèlics deixa definitivament enrere els vells Fleetwood Mac i posa les bases de tot el que vindria a continuació. Es tracta del primer disc on els britànics marquen obertament distàncies amb el blues dels seus inicis per a incorporar patrons propis del pop i el soft rock que a partir d'aquell moment serien les seves raons de ser. L'expulsió de Danny Kirwan durant la gira de presentació del posterior "Bare Trees" (1972), les constants entrades i sortides de components, i la reubicació de la banda als Estats Units acabarien de definir un període que es tanca amb "Heroes Are Hard to Find" (1974). El primer àlbum del grup enregistrat en territori nord-americà i l'últim amb Welch a bord. El fitxatge de Nicks i Buckingham i l'edició de "Fleetwood Mac" (1975) encetarien ja l'última etapa del grup, la que arriba fins als nostres dies i es pot considerar com la més mastodòntica en tots els sentits.

Aquells anys de transició sempre m'han semblat fascinants per trobar-se entre dos extrems que l'imaginari popular sembla considerar irreconciliables: tots els fans de Fleetwood Mac són capaços de decantar-se entre Peter Green o entre Buckingham/Nicks si se'ls obliga a triar, però rarament escoltaran ningú que aposti pels Mac de Bob Welch. Uns Mac que probablement no tenien la màgia ni l'autenticitat dels seus predecessors, encara menys el ganxo melòdic (i comercial) que assoliria la formació amb l'entrada de Buckingham i Nicks, però van traçar (i sostenir) un pont que pocs s'haurien pogut ni tan sols imaginar: si els dos 'extrems' de Fleetwood Mac són a la pràctica dues bandes totalment diferents, els discos editats entre 1971 i 1974 ajuden a entendre per què porten el mateix nom. De tots ells i a títol personal em quedo sobretot amb "Bare Trees", majestuosa i mai prou valorada col·lecció de cançons que haurien merescut una sort millor, embolcallades amb una misteriosa caràtula -una fotografia d'uns arbres sense fulles, gairebé engolits per la boirina hivernal, obra del mateix John McVie- que podria ser perfectament la metàfora visual de l'etapa menys reivindicada però també més prolífica de Fleetwood Mac.

L'ètica de treball segons Mick Fleetwood

Mick Fleetwood.

"Hem hagut de pencar moltíssim. Recordo com muntava la bateria quan vaig començar. Aleshores formava part d'una petita banda de Notting Hill Gate. Tots érem menors d'edat i tocàvem en un pub. Ens ho havien demanat! Vaig entrar amb el meu kit de bateria i vaig preguntar on l'havia de col·locar, perquè em pensava que hi hauria un escenari. El propietari ni tan sols em va mirar, simplement em va assenyalar el lloc. Jo vaig preguntar on era l'escenari, i ell em va tornar a assenyalar una catifa. Allò em va descol·locar, però un cop vaig ser damunt la catifa vaig entendre que m'havia de posar a treballar. Això ho aprenies molt de pressa, ja fos quan et reclamaven una cervesa i un entrepà de pernil, o simplement quan tenies el privilegi de tocar. Et convenia tenir una ètica de treball. (...) El que acabaves aprenent era que podies ser el millor músic del món, però si no et presentaves a l'hora de desfer l'equip amb els teus companys espatllaves el concert. Aquesta mena de coses no importen quan estàs a la teva habitació amb els amics, escoltant discos i tocant la pandereta, però passen a ser fonamentals tan bon punt l'amo d'un local et diu que t'enfilis a la catifa".

Mick Fleetwood, bateria i membre fundador de Fleetwood Mac, recorda els seus inicis com a músic en una entrevista de Jim Irvin publicada per Mojo aquest mes de juliol. I de passada ofereix un savi consell a qualsevol que aspiri a viure de la música. A la mateixa entrevista, Fleetwood explica què significaven el rhythm & blues i el rock'n'roll per a molts joves britànics que havien crescut durant la postguerra. "Jo vaig néixer després de la guerra, però tots aquells que eren una mica més grans que jo tenien una declaració de principis: 'No sé què estic fent, però sí que sé exactament què no vull'. No volien el mateix destí de la majoria, 'El teu país et necessita' i merdes d'aquestes. Aquella música, especialment el rhythm & blues, representava el fet de no treballar a la maleïda siderúrgia. No et calia estudiar ni allistar-te a l'exèrcit, ni fer allò que havien fet el teu pare i el teu avi. Era un bitllet de sortida de tot allò, i en aquest sentit resultava molt atractiu".

Rumours

"Els nostres hàbits de drogues es limitaven a l'alcohol i la cocaïna. També fumàvem marihuana. Vam fer moltes malifetes, però no van afectar la nostra obra. Mirant enrere, la cocaïna va ser una part molt important de tot plegat i probablement jo vaig endur-me'n la porció més gran del pastís, però tots en preníem. Francament, és de domini públic que l'Stevie i jo érem probablement els principals candidats aleshores. Ens passàvem quatre dies desperts, treballant, i després en dormíem dos de seguits. Teníem paper de plata a les finestres. Érem simplement una colla de joves fent la nostra". Mick Fleetwood, bateria de Fleetwood Mac, recorda les sessions de gravació de l'obra capital de la banda, "Rumours" (1977), en una breu entrevista que la revista Uncut publica a la seva edició de març. Res a veure amb el ritme de treball de la majoria de processos de gravació actuals. Sembla com si aquelles orgies siguin cosa del passat i ara toqui fer música com qui fabrica qualsevol cosa en una cadena de muntatge. Potser per això les grans produccions sonen cada vegada més professionals, però menys espontànies. I no, no vull fer apologia de res ni crec que els excessos siguin imprescindibles en la creació artística, però potser una mica de rauxa no aniria malament de tant en tant. Entre poc i massa, no troben? Penso en Johnny Thunders, Keith Moon, Kurt Cobain o Jim Morrison, i no me'ls imagino encaixant de cap manera en l'actual negoci musical. Potser, precisament, perquè ells vivien la música com a tal i no com un negoci. "Rumours" ha estat objecte recentment d'una extensa reedició farcida d'extres escurabutxaques.






Audio: "Dreams" - Fleetwood Mac