Pau Riba (1948-2022)

PAU RIBA

(1948-2022)

Una vegada, molt abans que això que anomenem cultura esdevingués una indústria poblada per enfants terribles que un dia carreguen contra el ministeri o la conselleria de torn però l'endemà no dubten a riure les gràcies del ministre o la consellera si l'orientació del vent així els ho aconsella, Pau Riba va afirmar en una entrevista amb Àngel Casas que la seva manera d'ajudar la cultura catalana era destruir-la. Corria l'any 1975 i la contracultura d'aquest país nostre era a punt de sortir de l'armari a la primera edició del Canet Rock. Paradoxalment, l'aportació de Riba a la cultura catalana durant les passades cinc dècades ha estat força més substancial que la d'uns altres enfants terribles, els que a aquestes alçades de l'any ja deuen començar a salivar tot pensant en el tros del pastís que els pertocarà l'estiu vinent quan comenci la temporada de festes majors.

Pau Riba era un provocador, i ho era en un moment en què provocar podia tenir conseqüències bastant pitjors que l'acarnissament aïrat de tota aquella generació que cada dia es lleva disposada a arreglar el món des de la seva finestra de Twitter. L'any 1977, Riba va publicar "Licors", un disc facturat a mig camí de Madrid i Mallorca amb el suport de tot un Daevid Allen. A la lletra de la cançó titular, un desacomplexat exercici de folk lisèrgic amb accent mediterrani –de quan fer música pop amb accent mediterrani equivalia a alguna cosa més que aspirar a un patrocini d'Estrella Damm-, anomenava totes les drogues conegudes i per conèixer. A dia d'avui, la cosa podria ferir greument la sensibilitat políticament correcta dels tècnics de Cultura de la majoria d'ajuntaments catalans, però en plena era punk li va servir al seu autor per acabar de marcar distàncies amb totes aquelles patums de la cançó que, un cop morta la bèstia, ja començaven a albirar la llum (i la pagueta) al final del túnel.

No em preguntin per què, però ahir al matí, quan em vaig assabentar de la mort de Pau Riba, el primer que em va venir al cap va ser un xat on el més còsmic dels (anti)cantautors havia participat fa molts anys, quan internet encara funcionava gairebé a cop de pedal –parlo de 2003 o 2004- i el concepte streaming remetia com a molt a una vella cançó de Kenny Rogers i Dolly Parton. Els responsables de la plataforma digital de torn l'havien enredat perquè hi respongués les preguntes que podria formular-li qualsevol internauta que passés per allà. I quan algú li va preguntar per la influència de la psicodèlia nord-americana en la gestació del fundacional "Dioptria" (1969/70), citant noms com els de la Chocolate Watchband o Strawberry Alarm Clock –cites que aleshores denotaven un bon coneixement de la nissaga Nuggets-, Riba es va limitar a respondre amb un subtil però contundent "Qui són aquests?". Geni i figura.

Ens ha deixat Pau Riba, un dels més grans referents del pop i el rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol. El Dylan català, si és que aquest adjectiu té cap mena de sentit. No oblidaré mai el dia que un cantautor asturià em va explicar el nivell d'expectació que havia generat una visita de l'autor de "Jo, la donya i el gripau" (1971) a les terres del nord durant els llunyans 70. O quan un venedor de discos de Nova York em va preguntar coses sobre la seva obra i la seva figura quan li vaig explicar d'on venia. Tampoc les incomptables ocasions en què el vaig poder veure en directe. La més recent, l'estiu passat a la festa major de Cardedeu, acompanyant l'Orchestra Fireluche. Qui hauria dit aleshores que en qüestió d'un any l'hauríem perdut. Descansa en pau, mestre. I que aquell taxista, ara sí, et porti al cel.