dilluns, 19 d’octubre del 2020

50 anys de "New Morning"


Sol ser un dels discos menys reivindicats de tot el catàleg de Bob Dylan malgrat contenir una col·lecció de cançons rodones com elles mateixes, algunes de les quals han arribat a tenir més fortuna pel seu compte –en directe, en recopilatoris, en bandes sonores- que no pas el conjunt del propi àlbum. "New Morning" (1970) va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, tan sols quatre mesos després de la publicació del controvertit "Self Portrait". I en certa manera, es pot interpretar com una reacció a la mala acollida d'aquest últim. El disc va ser un èxit en termes comercials, però amb el pas del temps ha quedat eclipsat per altres obres al cànon del seu autor.

Gravat a Nova York amb el suport de vells coneguts com Al Kooper (teclats i guitarra) o aquell aliat clau que havia esdevingut Bob Johnston a les tasques de producció, el primer que podia cridar l'atenció de "New Morning" al moment de la seva publicació era el retorn de Dylan als registres previs ja no a "Self Portrait" sinó fins i tot a l'etapa country delimitada per "John Wesley Harding" (1967) i "Nashville Skyline" (1969). El de Duluth tornava a cantar amb la seva veu de sempre, recuperava l'accent folk rock d'obres com "Blonde on Blonde" (1966) i, d'alguna manera, reinventava el seu so a partir de les seves pròpies essències. L'arrel d'encerts futurs com "Blood on the Tracks" (1975) ja pot traçar-se en un plàstic que constitueix l'entrada per la porta gran del seu autor a la dècada dels 70.

Entre les peces més celebrades de "New Morning" s'hi troba el single "If Not for You", un elegant i dinàmic exercici de folk rock que va seduir tot un George Harrison –present a les sessions de gravació però no a la presa que va acabar entrant al disc- fins al punt d'incloure'l al cap de pocs mesos al monumental "All Things Must Pass" (1970). També "The Man in Me", un robusta balada amb accent soul que tant podia remetre a The Band com a la futura etapa cristiana del mateix Dylan, i que els germans Coen triarien dècades més tard com un dels títols centrals de la banda sonora de "The Big Lewoski" (1998). Entre les joies més oblidades del disc figuren pistes tan reivindicables com "Day of the Locusts" o el blues nocturn d'"If Dogs Run Free".

I després hi ha aquella joia de la corona que és "Went to See the Gypsy". Una peça que narra, sobre una base de folk rock orgànic amb l'orgue de Kooper com a fil conductor i a partir d'una successió de pintoresques metàfores, una hipotètica trobada de Dylan amb Elvis Presley –anys després ell mateix confessaria que no havia arribat a coincidir amb el Rei, que havia tingut l'oportunitat de conèixer-lo però l'havia declinat a causa les referències que tenia de la trobada entre Presley i els Beatles-. Com el conjunt de "New Morning", no sol ser un dels temes més reivindicats del catàleg de Dylan, però a aquestes alçades es pot considerar amb tota probabilitat com una de les seves composicions més fascinants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada