Havien debutat un any abans amb un àlbum homònim que els havia servit com a notable carta de presentació i els havia catapultat fins a l'avantguarda del country rock. En un context com aquell, el segon disc dels Eagles havia de ser el de la consolidació. I al seu moment només ho va ser a mitges, però el temps li acabaria donant la raó. En termes comercials no va funcionar tan bé com el seu predecessor –els dies de l'èxit massiu encara trigarien una mica a arribar-, però en termes artístics va suposar un gran pas endavant.
D'entrada, perquè s'hi va estrenar el binomi compositiu que formarien a partir d'aleshores Glenn Frey i Don Henley –Bernie Leadon i Randy Meisner també componien, però en menor mesura; en l'autoria d'algunes peces també hi va contribuir el seu bon amic Jackson Browne-. Però sobretot per la forma com el discurs de la banda va eixamplar horitzons sense desviar-se de les seves coordenades fundacionals. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Desperado" (1973), una obra que al seu dia va generar alguns dubtes però avui es contempla com un clàssic essencial.
Gravat novament a Londres amb Glyn Johns a la producció, es tracta d'un disc conceptual amb el vell Far West com a fil conductor. Tot i això, cada una de les seves cançons es pot entendre perfectament fora d'aquell context. Un àlbum que s'obre amb la majestuosa balada fronterera "Doolin-Dalton", inspirada en la banda d'outlaws del mateix nom, i on el dinàmic bluegrass de "Twenty-One" alterna amb el rock'n'roll elèctric d'"Out of Control" i els aires southern rock d'"Outlaw Man". A destacar també la crepuscular peça que titula el disc i la plàcida "Tequila Sunrise", dos dels pilars més absoluts de tot el repertori dels Eagles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada