50 anys de "Workingman's Dead"

Si els tres primers discos de Grateful Dead es poden contemplar com a pilars fonamentals de la primera era psicodèlica, "Workingman's Dead" (1970) és un dels grans paradigmes del retorn a les essències més orgàniques que va definir el relat pop durant el canvi de dècada dels 60 als 70. Un cop de timó estilístic en tota regla que va tallar d'arrel amb les excursions lisèrgiques i els paisatges àcids per abraçar gèneres com el folk o fins i tot el country a partir d'una instrumentació essencialment acústica i d'unes harmonies vocals que es van situar definitivament en un primer pla.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, aquell quart disc també va significar la consolidació del tàndem compositiu que Jerry Garcia i Robert Hunter havien estrenat tot just un any abans a "Aoxomoxoa" (1969). Set de les vuit pistes que conformaven el plàstic les signaven conjuntament –Phil Lesh els va donar un cop de mà a "Cumberland Blues"-. I la vuitena, "Easy Wind", tenia a Hunter com a únic autor. Tal va ser el pes del poeta i lletrista en la gestació d'aquell disc que, malgrat no ser membre de la banda, va aparèixer a la fotografia de la caràtula juntament amb els sis components oficials.

Quant al repertori, la inicial "Uncle John's Band", un homenatge a la tradició musical nord-americana tant a nivell líric com sonor, esdevindria una de les peces més reconegudes del catàleg dels Dead gràcies a la seva melodia irresistible i a aquelles harmonies que podien competir perfectament amb les de contemporanis com Crosby, Stills, Nash & Young. També esdevindria un dels títols de capçalera del grup "Casey Jones", la història del llegendari conductor de ferrocarril que havia sacrificat la seva vida per salvar les dels seus passatgers, narrada a ritme de polsegós folk rock. I "Dire Wolf" abordava el country a la manera de Gram Parsons o els primers Poco, situant-se a l'avantguarda de l'aleshores incipient country rock.