Molt poques composicions han alterat la història de la música popular de la manera com ho va fer la pista homònima que enceta el debut discogràfic també homònim de Black Sabbath. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1970, ara fa 50 anys, que simbolitza com (gairebé) cap altre el final dels coloristes 60 i l'onada de foscor i mala llet amb què la crònica pop sol assenyalar l'inici dels 70. I la peça que va establir les bases del heavy metal i de tots els seus derivats i subgèneres fins a l'actualitat. Del doom a l'stoner i del thrash al death, el black o l'sludge, no hi ha etiqueta ni categoria a la família metàl·lica que es pugui entendre sense aquells sis inequívocs minuts que encara avui ressonen letals i tenebrosos com ells mateixos.
Black Sabbath, el grup, no va ser la primera banda de heavy metal –abans hi havia hagut Blue Cheer, Steppenwolf, Led Zeppelin o fins i tot la Jimi Hendrix Experience-, però sí la que va el va definir com un gènere musical amb entitat pròpia. Com tots els seus predecessors, Ozzy Osbourne, Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward també partien del blues rock més decibèlic i monolític, però la seva visió anava molt més enllà. Venien de la freda Birmingham, al cor de l'Anglaterra més industrial i deprimida, un entorn per on el somni de la pau i les flors havia passat de llarg i del qual ni tan sols el rock'n'roll semblava una via d'escapament. Que aquells quatre inadaptats se'n sortíssin va acabar, a la llarga, obrint la porta a deixebles tan distingits com Judas Priest –no és casualitat que els dos grans pilars mestres de la música heavy es formessin a la mateixa ciutat-.
"Black Sabbath", l'àlbum i la cançó, sintetitzaven com mai s'havia fet abans totes les constants que d'una manera o altra ha explorat el metal en les seves diferents vessants i encarnacions, tant a nivell líric com sonor: contundència, agressivitat, trítons, cacofonies, misteri, ocultisme i tot allò que el rock portava anys insinuant però encara no s'havia atrevit a treure sense embuts. Osbourne i companyia no havien vingut a entretenir ningú, sinó a molestar, a incomodar i a pertorbar. A desplegar un univers de fantasia tan fosc i colpidor com la realitat de la qual provaven d'evadir-se. I a menjar-se el món, encara que aleshores en fossin poc conscients. Perquè malgrat el rebuig generalitzat tant a nivell de crítica com de públic, peces com "The Wizard", "N.I.B." o la mateixa "Black Sabbath" eren les llavors d'una revolució sònica a escala planetària. I l'arrel d'un discurs que els seus propis autors arrodonirien en obres posteriors, assolint resultats sempre genials però mai més tan trencadors com en aquella obra fundacional.
LA DONA DE NEGRE
Més enllà del fet musical, el primer elapé de Black Sabbath pot presumir també d'una de les caràtules més icòniques de la història de la música pop. Una fantasmagòrica i enigmàtica figura femenina, de rostre pàl·lid i vestida de negre, mirant a càmera des del que sembla una zona boscosa durant un crepuscle a ple hivern i amb un misteriós edifici al fons de la imatge. L'edifici en qüestió és el molí hidràulic de Mapledurham, situat a pocs quilòmetres de la ciutat de Reading. De la dona que surt a la fotografia poca cosa se'n sap, més enllà del fet que es deia Louise i que prèviament s'havia deixat caure per l'àrea de backstage després d'un dels primers concerts del grup. Una dosi extra de misteri que durant dècades ha alimentat la llegenda negra –mai més ben dit- de Black Sabbath.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada