50 anys sense Jimi Hendrix

Revolucionant la guitarra elèctrica - Foto Steve Banks.

El guitarrista més important de tots els temps. El més influent. El millor. El més gran. Són alguns dels superlatius que solen emprar-se a l'hora de parlar de Jimi Hendrix. Afirmacions tan discutibles com oportunes quan solen pronunciar-se des de boques que poca cosa tenen a veure amb l'àmbit on es va moure i predicar el geni de les sis cordes. Hendrix serà o no serà el millor, el més influent, el més important, però el que ningú pot posar en dubte és la forma com va revolucionar la guitarra elèctrica en poc més de tres anys.

Mai abans de la seva irrupció en plena primavera àcida de 1967 –després d'haver estat expulsat de diverses bandes de renom a causa del seu afany explorador- havia sonat el seu instrument d'aquella manera, i mai més ho ha tornat a fer des d'aleshores. Abans hi havia hagut Link Wray, Dick Dale o Pete Townshend. Després hi van ser Tony Iommi, Stevie Ray Vaughan o Lee Ranaldo. Hendrix va marcar un abans i un després, va definir un nou punt de partida en base a tot allò que ell mateix havia absorbit i va influir generacions de guitarristes que arriben fins a data d'avui. Però mai més ningú ha tornat a sonar com ell.

Se n'anava el de Seattle tal dia com avui de fa 50 anys, el 18 de setembre de 1970, en circumstàncies que encara no estan del tot clares en una habitació d'hotel de Londres. Abandonava aquest món a poques setmanes de la seva multitudinària actuació al festival de Wight, deixant tones de material inacabat del qual encara a aquestes alçades s'està treient suc i tallant en sec una carrera que semblava no conèixer límits. A saber quin hauria estat el seu proper pas. A saber com hauria sonat aquella sessió mai consumada amb Miles Davis. A saber fins on hauria arribat de no haver ingressat avui fa mig segle al Club dels 27.