divendres, 18 de setembre de 2020

Mig segle de "Paranoid"


El mateix dia que Jimi Hendrix se n'anava a l'altre barri, Black Sabbath publicaven "Paranoid" (1970). Mentre tota una generació de músics i aficionats al rock perdien un dels seus referents més essencials, una altra tot just començava a treure el cap des de la penombra on s'havia estat forjant durant la convulsa recta final dels 60. Si el debut homònim dels de Birmingham, lliurat tan sols sis mesos abans, havia posat les bases de tots els derivats i subgèneres del heavy metal coneguts fins ara, aquell segon plàstic va acabar d'arrodonir la fórmula inicial i va catapultar els seus autors fins al lloc preferent que sempre ha merescut la seva encarnació inicial. Potser "Black Sabbath" es pugui considerar més influent i transgressor que "Paranoid", però aquest últim conté les composicions més totèmiques i memorables d'Ozzy Osbourne, Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward.

D'entrada la pròpia peça titular, publicada com a single poques setmanes abans i triada com a tema central de l'àlbum un cop vistos els bons resultats comercials obtinguts pel senzill. Una de les peces més radiades de la història del heavy metal, també la més reconeguda del catàleg de Sabbath malgrat no ser la que millor defineix el seu so. Una immediata i vitamínica descàrrega elèctrica, una aclaparadora base rítmica trotant a tota pastilla i la veu d'Osbourne cantant com si se li acabés el temps. Un contrast amb els vuit expansius minuts de "War Pigs", el tema que inicialment havia de donar títol al conjunt del plàstic i on sí que es concentren tots els elements que defineixen el so dels britànics. Un riff monolític, tenebra estructural, atmosferes post-apocalíptiques i sobtats canvis de ritme per tal de mantenir la tensió. I una lírica que atacava sense embuts la maquinària bèl·lica en plena Guerra del Vietnam.

Hi ha qui ha arribat a considerar "War Pigs" com la cançó més representativa del heavy metal, un honor que es pot disputar perfectament amb el tall que titulava el primer disc de Black Sabbath però també amb "Iron Man", una altra de les joies de la corona de "Paranoid". Un dels riffs més definitius de tota la història de la guitarra elèctrica, les sis cordes de Iommi i la veu d'Osbourne cavalcant sobr un ritme mastodòntic, i un esclat final que encara avui val per gèneres sencers. "Electric Funeral" era pur doom metal dècades abans d'inventar-se aquest terme. "Planet Caravan" transitava per les formes més terminals del rock psicodèlic. I "Fairies Wear Boots" reincidia en el vessant més àcid del quartet tot injectant-li múltiples dosis de mala llet. Un disc imprescindible que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada