Una crítica recent de "Big Colors" (2021) destacava peces com "Manchester" i "It's So Quiet, It's Loud" com a èxits potencials en una altra realitat. L'autor de l'article es referia a una realitat on l'autor del disc, Ryan Adams, no hauria estat objecte d'unes acusacions molt greus, part de les quals s'han arxivat per falta de proves i la resta directament s'han demostrat falses. No se n'ha parlat, de la innocència del músic, perquè, en plena era del clickbait, un cop despatxat l'escàndol el rigor ja no ven. I perquè el nord-americà serà eternament culpable de tot i més a ulls dels aiatol·làs de la correcció política, els que un bon dia ofereixen lliçons de drets fonamentals i l'endemà s'obliden que la presumpció d'innocència és un d'aquests drets fonamentals.
"Big Colors" és el segon dels tres discos que Adams tenia previst publicar durant l'any 2019, la sortida dels quals va quedar en suspens a causa de les citades acusacions. A finals de l'any passat va veure la llum finalment "Wednesdays", que inicialment s'havia anunciat com el segon capítol de la trilogia i que sortia amb algunes de les peces que en un principi hauria d'haver inclòs aquest "Big Colors", que hauria d'haver estat el primer dels tres llançaments i que es publica ara amb un repertori també alterat –totes les cançons formen part de les mateixes sessions de 2018, és a dir que són prèvies a les acusacions-.
La tònica general és la mateixa de "Wednesdays", cançons pausades i de caràcter intimista entre les quals destaquen títols com els anteriorment citats. La sorpresa arriba a partir de la meitat de l'àlbum, quan Adams recupera la seva vena més rockera amb el rockabilly decadent d'un "Power" que gairebé podria passar per una versió de Suicide o fins i tot del Bruce Springsteen dels 80. Remata la feina amb el rock robust –si bé malencònic- d'un "I Surrender" que podria haver figurat perfectament als ja clàssics "Ryan Adams" (2014) o "Prisoner" (2017). Després torna la calma, però Adams encara té temps de prémer l'accelerador en talls com "Middle of the Line". Un disc notable, més enllà de realitats i opinions públiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada