David LaFlamme (1941-2023)

DAVID LaFLAMME
(1941-2023)

Fa molts anys, durant un viatge a Chicago, vaig assistir a l'assaig d'una orquestra simfònica. Em va cridar l'atenció el fet que un dels seus músics –un violinista, si no em falla la memòria- portés posada una samarreta de Grateful Dead. Avui, la imatge podria passar desapercebuda fins i tot a casa nostra. Però en aquell moment em va ajudar a entendre moltes coses tant dels Estats Units com d'aquest país nostre on la clàssica segueix menjant a part –per molts intents lloables que hi hagi d'integrar-la a altres corrents- i el rock sempre ha estat vist com a cultura de segona.

Explico tot això perquè ens ha deixat David LaFlamme, violinista dels psicodèlics It's a Beautiful Day. Contemporanis i veïns dels mateixos Dead a la San Francisco dels 60, si bé no tan predicats al llarg dels anys, el violí de LaFlamme era un dels seus trets distintius –un altre era la veu de Pattie Santos-. Parlem d'un virtuós foguejat a les files de l'Orquestra Simfònica de Utah –havia crescut a Salt Lake City-, que no va tenir cap problema a l'hora de posar el seu talent al servei d'una banda de rock que li va permetre no tan sols descobrir noves possibilitats per al seu instrument, sinó també definir-ne el rol dins del gènere en qüestió. Se n'ha anat un visionari.

Jamie Reid (1947-2023)

JAMIE REID
(1947-2023)

S'ha arribat a dir que la caràtula que Jamie Reid va dissenyar per "God Save the Queen" (1977), el totèmic i al seu dia controvertit single dels Sex Pistols, és la imatge més icònica de l'era punk. Ho serà o no ho serà, però no hi ha cap dubte que els dissenys de l'artista britànic van definir no tan sols l'estètica dels Pistols sinó la de tot un moviment. Logotips amb lletres retallades a l'estil d'una nota de rescat que, en el cas de la caràtula en qüestió, es sobreposaven sobre una fotografia del rostre de la reina Elisabet II tot tapant-li els ulls i la boca. L'atreviment va aixecar molta polseguera en una societat, la del Regne Unit, que encara no estava preparada per tal desafiament a un dels seus símbols. Gairebé cinc dècades després, la imatge s'ha pogut veure en museus i s'estudia a les escoles d'art –sí, hi ha països que són capaços de créixer i madurar amb el pas del temps-. Reid ha mort a l'edat de 76 anys, a tan sols un mes de commemorar-se el primer aniversari del traspàs de la monarca.

Robbie Robertson (1943-2023)

ROBBIE ROBERTSON
(1943-2023)

La casualitat ha volgut que Robbie Robertson deixés aquest món un 9 d'agost. La mateixa data que marcava el calendari el dia que va morir Jerry Garcia, amb 28 anys de diferència. Robertson i Garcia venien de backgrounds certament distants, però les seves trajectòries presenten paral·lelismes com a mínim notables. Músics excepcionals i artesans de la cançó més genuïnament nord-americana, però sobretot estudiosos i divulgadors de tota una tradició que ells mateixos van contribuir a renovar i a transmetre. Que un dels nexes entre les seves carreres fos Bob Dylan, ve a refermar moltes coses.

Robertson ja havia militat en diversos grups i sumava un quilometrage important en escenaris del seu Canadà natal quan Ronnie Hawkins el va reclutar per la seva banda d'acompanyament, The Hawks. Hi va entrar com a baixista, al cap de poc temps va passar a ser-ne guitarrista, va arribar a compartir tasques compositives amb el mateix Hawkins i fins i tot el va acompanyar a diverses editorials per ajudar-lo a triar títols aliens que incorporaria al seu repertori. Intèrpret virtuós però sobretot versàtil, va fer un pas al costat juntament amb altres components dels Hawks –Levon Helm, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson- per anar a perseguir nous horitzons.

A principis del 1964 van deixar Hawkins i el rockabilly per endinsar-se en les coordenades del rhythm & blues, primer sota el lideratge de Helm i alternant actuacions pel seu compte amb feines com a banda de suport per a tercers. L'agost de 1965, pocs dies abans de publicar-se "Highway 61 Revisited", Robertson va rebre una trucada d'Albert Grossman, aleshores mànager de Dylan. El va convidar a l'estudi, li va fer escoltar "Like a Rolling Stone" i la resta va ser història. Els Hawks esdevindrien la banda d'acompanyament del de Minnesota durant un dels capítols més essencials no tan sols de la seva carrera sinó de la música del segle XX.

Després va venir la controvèrsia, els crits de "Judas!", el retir a Woodstock i les fundacionals sessions que acabarien donant peu a "The Basement Tapes" (1975). I sí, va ser justament a Woodstock on Robertson i companyia van acabar de prendre consciència de tot el potencial que tenien més enllà del rol de suport i van fer el pas endavant definitiu. Dylan podia seguir comptant amb ells –i ho faria quan tornés a la carretera al cap d'uns anys-, però ja no eren només una banda d'acompanyament. Eren The Band –el nom el van triar a consciència i van encertar-, i amb obres com "Music from Big Pink" (1968) o l'àlbum homònim de 1969 van posar bona part de les bases d'allò que anomenem Americana.

Eren els dies en què el rock començava a deixar enrere tota la coloraina àcida de l'Estiu de l'Amor per capbussar-se en les seves essències fundacionals i redescobrir d'on venia. The Band hi van contribuir de forma decisiva, com també ho van fer des de l'altra punta dels Estats Units Garcia i els seus Grateful Dead amb obres de la mida de "Workingman's Dead" o "American Beauty", tots dos de 1970. Robertson ha mort a l'edat de 80 anys. El penúltim supervivent de The Band –encara queda Hudson, que en té 85-, un dels darrers testimonis de la reconversió elèctrica de Dylan, una figura cabdal de la música del nostre temps. En pau descansi.

Sixto Rodriguez (1942-2023)

SIXTO RODRIGUEZ
(1942-2023)

A finals de gener de 2020, poques setmanes abans que el món sencer s'aturés de forma indefinida, vaig assistir a una tertúlia sobre "Searching for Sugar Man" (2012), l'oscaritzat documental de Malik Bendjelloul sobre Sixto Rodriguez, que es feia a la biblioteca municipal del meu poble. L'activitat s'emmarcava dins d'un cicle de tertúlies de cinema i pensament que tenien lloc un cop al mes, i on la majoria d'assistents solien ser jubilats que prèviament havien visionat la pel·lícula que toqués comentar a la sessió de torn –les úniques persones amb edat de cotitzar que hi havia aquell dia a la sala eren el moderador de l'acte i un servidor-.

Jo havia descobert Rodriguez alguns anys abans de l'estrena del documental en qüestió, al caure a les meves mans una còpia de "Cold Fact" (1970), un àlbum que em va atrapar de seguida i que vaig arribar a considerar com un dels meus discos preferits durant molt de temps, fins que la sobreexposició motivada pel boom cinematogràfic de 2012 i (sobretot) 2013 gairebé me'l va fer avorrir. En canvi, i salvant un parell d'excepcions, la quinzena llarga de persones que van assistir a aquella tertúlia havien descobert la història de Rodriguez feia tot just unes setmanes, quan se'ls havia proposat visionar el documental per comentar-lo a la tertúlia.

Recordo que vaig intervenir molt poc en aquella conversa. I que em va semblar molt enriquidor poder escoltar les aportacions d'aquelles persones que havien visionat la cinta des d'una perspectiva molt diferent de la meva, i que per tant també n'havien extret impressions i conclusions a les quals jo no hagués arribat mai a la vida. Els seus comentaris podien ser més o menys encertats –o més ben dit, un podia estar-hi més o menys d'acord-, però totes i cada una de les intervencions d'aquell grup de jubilats em van semblar molt més interessants que les hipèrboles superlatives dels hipsters de la meva generació –i de generacions anteriors- que ara fa deu anys solien citar Rodriguez com qui acabava de descobrir un nou Dylan.

UNA DÈCADA MÉS TARD

Ha mort Sixto Rodriguez, i ho ha fet a deu anys d'haver estat a tot arreu i en boca de tothom després de (gairebé) tota una vida en l'anonimat. A pràcticament una dècada exacta del seu primer i únic concert a Barcelona –8 de juliol de 2013, dos dies abans de fer 71 anys-, en un moment en què fins i tot s'havia arribat a dir que estava preparant la continuació del llunyà "Coming from Reality" (1971). Hi vaig pensar, el mes passat, en el desè aniversari d'aquell concert que va decebre als mateixos que hi havien anat a la recerca de noves hipèrboles, però no va ser en absolut tan erràtic com van apuntar algunes cròniques de l'època. Hi vaig pensar, deia, i em vaig preguntar què havia estat de Rodriguez.

El cert és que des d'aleshores poca cosa se n'havia sabut. De l'hipotètic tercer àlbum d'estudi no se'n va parlar mai més. Ell va seguir actuant de forma esporàdica però sense tornar a ser el centre d'atenció que havia esdevingut arran d'un documental molt ben realitzat però inacurat en certs aspectes –a més de Sud-àfrica hi va haver Austràlia i Nova Zelanda, un detall inexplicablement obviat a la pel·lícula-. I de la munió de seguidors que aquella nit de juliol van pujar al Poble Espanyol com si hi prediqués una mena de messies, tampoc n'hem sabut res més. Passen els anys i passen les modes. I agradi o no, per molt rodons que siguin els seus dos àlbums d'estudi, el reconeixement popular que va obtenir Rodriguez amb quatre dècades de retard va ser això, una moda feta a mida d'un gran públic àvid d'històries on el drama i la injustícia acaben donant peu a un final feliç.

En aquest sentit, es podria dir que Sixto Rodriguez va ser una icona pop gairebé prototípica d'aquest temps líquid que ha resultat ser el segle XXI. Un músic maleït, autor d'una discografia encara per descobrir que com a tal era una mina tant per a partidaris del revival com del revisionisme. Un context que podia arribar a eclipsar l'obra en cas que fos necessari –tant era si t'agradava o no la música de Rodriguez: la seva història, o com a mínim la forma com la narrava Bendjelloul, el feia apte per ser el teu heroi de temporada-. La seva estrella va acabar esdevenint tan fugaç com una tendència a les xarxes socials. I, com no podia ser de cap altra manera, tothom s'ha tornat a recordar d'ell un cop mort.

Descansa en pau, Sugar Man. Que la terra et sigui lleu i l'eternitat et tracti millor que la vida. Aquí baix seguirem punxant "Cold Fact" de tant en tant, bufi d'on bufi el vent.

Brad Houser (1960-2023)

BRAD HOUSER
(1960-2023)

Va ser una d'aquelles formacions que van abanderar la música d'arrel nord-americana en plena era alternativa. Contemporanis d'Indigo Girls –per citar un exemple-, la texana Edie Brickell i els seus New Bohemians seran recordats sobretot per "What I Am". La peça que encetava el seu àlbum de debut, un "Shooting Rubberbands at the Stars" (1988) que caldria reivindicar més enllà del senzill de torn –el mateix es podria dir de tota una trajectòria que mereix més atenció de la rebuda-. Ens ha deixat el baixista i membre fundador del grup, Brad Houser, a l'edat de 62 anys.

Guitarrista texà coneix guitarrista de Missouri

Jesse Dayton i Samantha Fish - Foto Daniel Sanda.

La de com Jesse Dayton i Samantha Fish han acabat gravant un disc plegats és una d'aquelles històries que il·lustren fins a quin punt la música pot obrar miracles o, com a mínim, acostar dos discursos a priori tan distants l'un de l'altre com el salt generacional que separa el texà de la de Kansas City, Missouri. Resulta que, ja abans d'enfilar la seva pròpia carrera musical, Fish era una habitual de Knuckleheads, la sala de concerts on Dayton solia actuar cada cop que passava per la seva ciutat.

Va ser després d'una d'aquelles actuacions quan van coincidir per primer cop. La sintonia va ser bona, i a banda de mantenir-se en contacte per via digital també solien trobar-se cada vegada que el de Texas era a Kansas. Va néixer d'aquesta manera una amistat que es va acabar de solidificar quan Fish va consolidar una trajectòria a títol propi que potser no acabava de seguir les coordenades sonores de Dayton –ell venia del country, ella mirava més cap al blues-, però d'alguna manera s'hi emmirallava.

D'aquí a treballar junts hi havia un pas que van acabar fent quan les respectives agendes ho van permetre i que es va traduir en un primer llançament, "Stardust Sessions", que va veure la llum l'any passat. Un ep de tres cançons, totes elles versions, amb cites a Vince Taylor, Magic Sam i Townes Van Zandt –fixin-se que la tria és tan eclèctica com el ventall estilístic que cobreixen entre l'un i l'altra-. El següent pas, és clar, havia de ser la gravació d'un àlbum sencer amb material original.

I aquí és on va entrar ni més ni menys que Jon Spencer, l'encarregat de produir un "Death Wish Blues" (2023, Rounder Records) enregistrat a Woodstock, Nova York, i més concretament en un estudi instal·lat a la que havia estat la casa de Rick Danko (The Band). Una dotzena de pistes que beuen sobretot del blues en la seva concepció més urgent i elèctrica –es nota la mà del productor, i no és cap crítica en negatiu-, on Fish pot sentir-se com a casa i Dayton es referma com el músic tot terreny que sempre ha estat.

Un disc de guitarres signat per dos guitarristes majúsculs que, lluny de presumir de tècnica, posen tot el seu talent al servei d'unes cançons que es defensen soles, començant pel regust de sala petita amb terra de fusta i llums de neó de "Deathwish" –com la canta la Fish!- o el funk d'alta tensió de "Down in the Mud" –aquí és Dayton qui destaca a les tasques vocals-, i passant per l'espurna glam de "Settle for Less", la fogonada punk de "Flooded Love" o la contagiosa mètrica rockabilly de "Lover on the Side". Acaben amb "Know My Heart", balada a contrallum que bé podria tancar la nit a la mateixa sala del terra de fusta i els llums de neó.

Disponible a Bandcamp.

William Friedkin (1935-2023)

WILLIAM FRIEDKIN
(1935-2023)

Fa tan sols un parell de mesos que commemoràvem el 50è aniversari de "Tubular Bells", el primer àlbum de Mike Oldfield, quan hem de lamentar el traspàs d'una figura que va esdevenir clau en la popularització de l'obra en qüestió –i, per tant, en l'impuls que aquesta va donar a la carrera del seu autor-. El cineasta William Friedkin, que el desembre d'aquell mateix 1973 va fer servir el seu moviment inicial com a peça central de la banda sonora de "The Exorcist".

Títol essencial del cinema de terror –agradi o no el gènere, el seu visionat hauria de ser gairebé obligatori-, parlem d'una pel·lícula trencadora i provocadora com ella sola. Estrenada durant les festes de Nadal, la cinta mostrava escenes tan poc subtils com la de Linda Blair a la pell d'una nena posseïda pel dimoni, masturbant-se amb un crucifix i dient obscenitats que avui farien tant de mal entre la parròquia políticament correcta com en van fer aleshores entre els devots de la missa de 12.

Friedkin també va dirigir a Gene Hackman, Roy Schneider i Fernando Rey en aquell thriller transatlàntic que era "The French Connection" (1971). Encara en el terreny del thriller, cal destacar aquella postal de la Los Angeles de la dècada dels 80 que va esdevenir "To Live and Die in L.A." (1985), amb William Petersen i Willem Dafoe, i banda sonora a càrrec d'uns oportuns Wang Chung. També "Cruisin'" (1980), on Al Pacino es capbussava al submón gay de la Nova York post-punk –en un moment en què certs ambients encara no solien sortir a la superfície-.