40 anys tancant bars

Pocs companys de beguda trobaran que siguin millors que un disc de Tom Waits a hores intempestives. De fet, tota la seva primera època -la que va de 1973 a 1980 i coincideix amb la seva discografia a Asylum- podria servir com a tractat sobre els plaers, les misèries i els miracles d'aquelles alçades de la nit en què una ampolla barata d'alcohol d'alta graduació resulta ser més de fiar que totes aquelles ments benpensants que dormen amb la santa esperança de ser ciutadans respectables. L'hora de tancar. "Closing Time" (1973). Encertadíssim títol per al debut del de Pomona, editat avui fa exactament quatre dècades. Uncut ho celebrava a la seva edició de març amb un extens reportatge sobre la gestació d'un àlbum que va descol·locar a propis i estranys -Rolling Stone el va deixar pels aires, però preguntant-se si tot plegat anava de debò o era una broma-. Ho fa mitjançant una llarga llista de testimonis entre els quals figuren músics i personal de la indústria discogràfica amb qui Waits es va relacionar durant aquells primers anys, i fins i tot vells coneguts amb qui havia compartit escenari a San Diego, abans de saltar definitivament a Los Angeles i ensenyar als habituals del Troubadour que hi havia vida més enllà de Laurel Canyon. El testimoni del propi protagonista, no cal dir-ho, brilla per la seva absència. Tant és. Més val així. Una reconstrucció del camí que va portar a "Closing Time", acurada però tenyida amb les mateixes ombres que en dominaven la caràtula.