Realment necessitava el món un nou disc de
David Bowie a aquestes alçades? Possiblement no. Està justificat tot el rebombori que ha desencadenat el seu primer llançament discogràfic en una dècada? Bé, potser sí que tot plegat s'ha exagerat una mica. Podem esperar encara que Bowie es reinventi per enèssima vegada tal i com ho feia constantment dècades enrere? Ni ho podem esperar, ni ho ha fet a l'àlbum en qüestió -un repàs al ventall estilístic que ell mateix va desplegar a partir de la trilogia berlinesa, amb alguna mirada subtil als dies de Ziggy Stardust i Aladdin Sane-. Ara bé, és
"The Next Day" una obra compacta, coherent, fresca, farcida de bones cançons i a l'alçada de qui el firma? Sí, totalment. I si la resposta a aquesta darrera pregunta és afirmativa, no cal formular-ne cap més. Qui vol reinventar-se quan pot parir un disc com aquest i quedar-se tan ample? El rebombori potser no, però la rebuda entussiasta de la crítica sí que està més que justificada. I no, no m'agrada la caràtula -per molt que la premsa britànica ja la consideri poc menys que un clàssic-, però reconec que el seu autor s'ha anotat un puntàs.
Audio: "The Next Day" - David Bowie
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada