"Els nostres hàbits de drogues es limitaven a l'alcohol i la cocaïna. També fumàvem marihuana. Vam fer moltes malifetes, però no van afectar la nostra obra. Mirant enrere, la cocaïna va ser una part molt important de tot plegat i probablement jo vaig endur-me'n la porció més gran del pastís, però tots en preníem. Francament, és de domini públic que l'Stevie i jo érem probablement els principals candidats aleshores. Ens passàvem quatre dies desperts, treballant, i després en dormíem dos de seguits. Teníem paper de plata a les finestres. Érem simplement una colla de joves fent la nostra".
Mick Fleetwood, bateria de
Fleetwood Mac, recorda les sessions de gravació de l'obra capital de la banda,
"Rumours" (1977), en una breu entrevista que la revista Uncut publica a la seva edició de març. Res a veure amb el ritme de treball de la majoria de processos de gravació actuals. Sembla com si aquelles orgies siguin cosa del passat i ara toqui fer música com qui fabrica qualsevol cosa en una cadena de muntatge. Potser per això les grans produccions sonen cada vegada més professionals, però menys espontànies. I no, no vull fer apologia de res ni crec que els excessos siguin imprescindibles en la creació artística, però potser una mica de rauxa no aniria malament de tant en tant. Entre poc i massa, no troben? Penso en
Johnny Thunders,
Keith Moon,
Kurt Cobain o
Jim Morrison, i no me'ls imagino encaixant de cap manera en l'actual negoci musical. Potser, precisament, perquè ells vivien la música com a tal i no com un negoci.
"Rumours" ha estat objecte recentment d'una extensa reedició farcida d'extres escurabutxaques.
Audio: "Dreams" - Fleetwood Mac
Doncs sí. Ara és entrar a un estudi i estar pendent del temps, que se'n van els diners, i que tot quedi quadrat i perfecte (bé, és la meva impressió vist de fora, que no hi he estat mai XD). Gravar a casa resulta ser el millor al final. Una pena, amb lo que m'agradaria entrar en un estudi de gravació amb tot el temps del món i una gran varietat d'instruments i jugar. :(
ResponEliminaSalut!
Totalment d'acord. Abans, els grups no s'havien de preocupar pels diners perquè tot aquest temps el pagaven les discogràfiques. Ara, amb l'excusa de la crisi del disc i bla bla bla, les companyies inverteixen el mínim en els seus artistes. I així va la indústria. Sí, la indústria, perquè afortunadament la música en si és una cosa molt diferent...
EliminaYo reivindico "Tusk", disco doble, posterior a "Rumours" y desde luego (a nivel musical y compositivo) mucho mejor, empezando por la portada.
ResponEliminaBueno, yo personalmente me quedo con el período de transición entre los discos con Peter Green y la etapa 'californiana' -un período oscuro que, hasta una reciente campaña de reediciones, nadie parecía reivindicar-, pero creo que su disco definitivo -en cuanto a representativo- es "Rumours". Aunque "Tusk" me parece un discazo también, por supuesto.
Elimina