Guanyar-se la vida

Guanyar-se la vida. Quina expressió tan perversa. I com la tenim d'interioritzada. "Tu com et guanyes la vida?", és una de les primeres preguntes que ens fem els uns als altres per a conèixer-nos socialment. Guanyar-se la vida, entès com a treballar i ser productiu -en el sentit capitalista de la paraula, és clar, perquè jo personalment entenc la productivitat d'una altra manera-. Com si la vida no ens l'haguéssim guanyat pel sol fet d'haver nascut. Com si la vida consistís només a treballar, menjar, dormir i produir -novament, en el sentit capitalista de la paraula-. Guanyar-se la vida. Quina expressió tan perversa. I les que trobaríem, si ens paréssim a pensar un moment. En volen una altra de bona? Ser algú. Sí, ser algú. Estudia i aconsegueix una bona feina, que sinó no seràs mai ningú. Guanya molts diners, acumula floretes i compra't un cotxe que sigui l'enveja de tot el veïnat -definició neoliberal de bona feina-, que d'aquesta manera seràs algú. Com si el simple fet d'haver nascut i existir no impliqués la condició de ser. Com si qui és i existeix pogués no ser ningú. Com si ser algú fos una obligació o un privilegi en comptes d'un fet inherent en la condició humana. Expressions perverses per a un sistema i una societat perversos.

Un dels discos més ben titulats d'aquest país, el debut de La Brigada (2008).