Mileuristes

"Si cada generación elige las palabras que la definen, los mileuristas, como en casi todo, han permitido que sean otros los que se las adjudiquen. Pasivos, conformistas, perezosos, inmaduros. No han tenido voz. Los mismos mayores que habían alcanzado el poder cuando eran niños continúan en parecidos lugares. A los treinta años, adquirida ya la madurez, no se han encontrado con colegas de su generación en puestos de responsabilidad. No gritan, no se manifiestan, no llaman la atención sin motivo. No fueron rebeldes adolescentes, no crearon pánico en las aulas, fueron buenos chicos y han llegado a ser adultos huidizos, discretos, desengañados y refunfuñones". El text el firmava l'escriptora Espido Freire a l'edició de tardor de 2007 de la revista Barcelona Metròpolis. Sí, tardor de 2007. Molt abans que el terme mileurista esdevingués un eufemisme per a definir a la generació que per norma general viu amb menys de 1.000 euros al mes i encara sembla que hagi de donar les gràcies. La meva generació. La dels que ara rondem la trentena. La dels que sempre fèiem els deures -bé, és una manera de parlar...-, mai ens queixàvem i seguim sense queixar-nos -excepte quan un àrbitre assenyala una falta injusta contra el nostre equip de futbol-. La dels llestos de torn que mai mouran un dit si no els falta de res, però es cagaran en el sistema i exigiran solucions immediates quan un problema general els afecti de manera particular. La dels aturats que no paren de queixar-se, però al mateix temps no van a les manifestacions perquè els fa pal. La que hauria de promoure el canvi però es limita a acumular amics en xarxes socials.