FATS DOMINO
(1928-2017)
M'he assabentat de la mort de Fats Domino mentre sonava de fons un recopilatori de la Trojan dedicat a les arrels d'aquella forma musical jamaicana que s'acabaria anomenant ska. Arrels entre les quals figuraven estils caribenys com el mento o el calipso però també el rhythm & blues que venia dels Estats Units, especialment el d'estats del sud com Louisiana. Domino n'era un dels màxims exponents. Un tòtem indiscutible de la música de New Orleans, un dels primers artistes de rhythm & blues que van aconseguir arribar de forma massiva al públic blanc i un dels grans protagonistes de la transició cap al rock'n'roll, gènere del qual esdevindria figura capital i pilar fundacional: el seu "The Fat Man" (1950) n'és considerat una de les primeres mostres gravades. Peces com "Ain't That a Shame", "I'm Walkin'", "Blue Monday" o "I'm Gonna Be a Wheel Someday" -totes elles compostes al costat del mai prou reivindicat Dave Bartholomew- esdevindrien de forma gairebé immediata estàndards que acabarien adaptant artistes de tota mena de gèneres i procedències, i la seva influència abraça pràcticament tota la música enregistrada durant les passades sis dècades tant a la desembocadura del Mississippi com en tants altres punts calents de la galàxia rock'n'roll: escoltin la línia de piano de "Lady Madonna" i preguntin-se en qui pensava Paul McCartney quan la va compondre (sí, ho han endevinat).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada