Deu anys sense Michael Jackson

Michael Jackson (1958-2009) - Foto Mike Segar / Reuters.

Signe d'aquests temps que ens ha tocat viure, es commemora el desè aniversari de la mort de Michael Jackson en plena ona expansiva de la polèmica generada per un documental aparentment rodat amb l'ànim de posar el dit a la llaga, producte ideal per a encendre els ànims de l'anomenada opinió pública quan el soroll i la immediatesa semblen haver desplaçat la reflexió i el rigor del centre de qualsevol debat. Ja ho saben, una sèrie de testimonis que van dir una cosa sota jurament davant d'un jutge -el mateix que va absoldre Jackson de tots els càrrecs que se li imputaven-, però en diuen una altra davant les càmeres en un moment en què les seves respectives economies semblen viure moments complicats -i en què el principal interessat ja no es pot defensar-.

Vivim temps de blanc i negre, de bons i dolents, d'estar amb els uns o amb els altres. De posar la correcció política per sobre de principis tan bàsics com la presumpció d'innocència. De caure en qualsevol provocació i voler-se alguns desfer d'un dia per l'altre de tot allò que havien acumulat al llarg de vides senceres només perquè uns realitzadors amb pocs escrúpols han decidit afirmar, sense cap prova sòlida que sostingui la seva tesi, que el seu ídol era el dimoni personificat. I precisament per això, perquè com va dir aquell un cop feta la calúmnia sempre n'acaba quedant alguna cosa, avui estem parlant més d'unes acusacions infundades que no pas del llegat inqüestionable d'un dels entertainers més grans del segle XX.

Més enllà de les xifres astronòmiques en què solien traduir-se els seus llançaments discogràfics i moviments escènics, Jackson va ser un dels grans perquè va donar forma -sempre envoltat del personal adequat, i aquí hi entraven figures com Quincy Jones- a algunes de les obres més celebrades i recordades del seu temps, i va esdevenir probablement l'últim gran ídol de masses de la música pop, abans que aquesta fragmentés el seu mercat en múltiples nínxols. També va ser una de les últimes grans estrelles que va produir la factoria Motown, debutant amb els Jackson 5 i apadrinat per la mateixa Diana Ross, una de les veus que han sortit en defensa seva durant aquests últims mesos. Se'n va anar havent guanyat moralment a tots aquells que l'havien volgut enfonsar, i a punt de tornar als escenaris per la porta gran amb el que podria haver estat el seu espectacle definitiu.