El nou disc d'El Petit de Cal Eril no té un títol que es pugui escriure amb lletres. El seu títol és un símbol, un triangle, que farà que a la llarga l'anomenem àlbum triangular o disc del triangle de la mateixa manera que ens referim a "The Beatles" com a disc blanc. Un detall que no és gratuït en absolut, perquè el nou disc d'El Petit de Cal Eril són en realitat tres discos en un. Tres ep's gravats en tres moments, tres entorns i tres circumstàncies diferents, cada un d'ells amb tres cançons, aplegats ara sota el paraigües triangular i presentats en dos formats diferents. El primer, un disc compacte que intercala els nou temes i en respecta les respectives posicions als ep's en qüestió -per exemple, la pista 2 no és el segon tall del primer ep sinó el primer tall del segon ep-. El segon, una capsa d'edició limitada a 300 còpies numerades amb els tres ep's en vinil i una làmina pintada a mà -sí, també inclou descàrrega digital-.
Els tres ep's es van gravar durant el tram final de la gira de presentació de l'anterior disc de l'alter ego de Joan Pons, "La força" (2016, Bankrobber). Una gira que va servir al de la Segarra per a consolidar una de les bandes d'acompanyament més sòlides i sorprenents que mai li han arribat a cobrir les espatlles. Quatre músics -teclat, baix i, atenció, dues bateries- que juntament amb Pons van redefinir nit rere nit el repertori i pel camí van establir una química d'allò més especial. La mateixa que s'ha produït als tres estudis on es van gravar les peces d'aquest disc triangular. I al marge dels formats, si hi ha una diferència substancial entre els darrers dos treballs d'El Petit de Cal Eril, probablement es trobi en el fet que "La força" era un disc d'autor i aquest triangle és un àlbum de banda amb totes les conseqüències.
La primera part del disc es va gravar durant el mes de maig al Mas Franch de Sant Feliu de Pallerols. La segona al Teatre de Cal Eril, centre d'operacions habitual de Joan Pons. I la tercera i última als estudis Figure 8 de Brooklyn, Nova York. Les primeres tres cançons tenen les seves arrels en la vessant més folk d'El Petit de Cal Eril -la inicial "Tot el que has estat" té un deliciós aire a Iron & Wine-. Les del segon ep, en canvi, s'acosten a registres més pop -atenció a les tonalitats clarobscures de "Com puc saber el que penses"-. I els tres talls més recents flirtegen amb el rock i la psicodèlia -"Més val que guardis bé el que saps" hauria de fer les delícies de qualsevol seguidor de Neil Young-. I el conjunt de l'obra torna a situar El Petit de Cal Eril com una de les propostes més atrevides i a la vegada coherents del panorama independent català dels nostres dies.
Més informació:
El Petit de Cal Eril / Bankrobber
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada