El retorn d'una llegenda escandinava

THE HELLACOPTERS

Razzmatazz, Barcelona

10 de maig de 2019

El primer que cridava l'atenció del concert que els Hellacopters van oferir la nit passada en una atapeïda sala Razzmatazz, més enllà del bon estat de forma i l'excel·lent sintonia exhibits per la formació escandinava, era l'escassa presència de telèfons mòbils captant el moment des de la pista. En uns temps en què sembla que un no hagi arribat a viure una experiència si no l'ha compartit a tort i a dret als seus perfils socials, el públic rocker de base -el mateix que determinats corrents crítics s'afanyen a despatxar amb raonaments de caire demogràfic (!)- segueix anant als concerts a suar la cansalada i a esdevenir subjecte actiu d'allò que passa dins i fora de l'escenari. I quan s'hi posa, és capaç de desencadenar tot un seguit de reaccions tan aclaparadores com imprevisibles.

Que li ho expliquin al personal de seguretat de la sala del Poblenou, que ahir a la nit contemplava atònit com prenia forma un frenètic mosh pit davant mateix dels seus nassos, com diversos gots de plàstic volaven per sobre dels caps del respectable donant peu a escenes que no observaran vostès a l'entorn d'un macrofestival, com diversos centenars d'ànimes corejaven a l'uníson la tornada de la climàtica "By the Grace of God" amb prou força per a ressonar més enllà dels límits del recinte, i fins i tot com nombrosos espectadors practicaven el crowd surfing com si no hi hagués demà. Benvinguts als anys 90, un temps en què el rock era perillós i els seus incondicionals anaven als concerts a donar-ho tot en lloc de fer instagrams i trending topics.

Ara bé, que ningú contempli en clau nostàlgica aquest retorn als escenaris que ahir desembarcava per primer cop a Barcelona. Totes les peces interpretades la nit passada, de la inicial "Hopeless Case of a Kid in Denial" a la final "(Gotta Get Some Action) Now!", passant per unes celebradíssimes "The Devil Stole the Beat from the Lord", "Toys and Flavors" i "No Song Unheard", van sonar com si s'haguessin compost abans d'ahir però amb tota la força, l'ofici i la veterania d'una banda que efectivament sembla haver tornat per quedar-se. Amb un pletòric Dregen marcant terreny des de les sis cordes i reclamant el seu lloc al costat del sempre imponent Nicke Andersson, i amb tota una rereguarda completada per Robert Ericksson (bateria), Bobba Lee Fett (teclats) i Dolf DeBorst (baix).

La setmana vinent es commemorarà el vintè aniversari de "Grande Rock" (1999), probablement l'obra magna del conjunt suec i un dels discos que van situar Escandinàvia a la majoria de mapamundis melòmans ara fa cosa de dues dècades. Un detall que sembla no desvetllar-los en absolut: tan sols dos temes del plàstic en qüestió -"Alright Already Now" i la citada "The Devil..."- van treure el cap en un repertori centrat sobretot en els discos publicats per la banda durant el segle XXI. En altre paraules, i més enllà del retorn de Dregen -novament, toca lloar la seva tasca al lloc del desaparegut Robert Dahlqvist-, els actuals Hellacopters semblen partir del mateix punt on ho havien deixat al moment de separar-se l'any 2008. I encara amb la incògnita de si tornaran o no a l'estudi, el que no es pot negar és que segueixen essent invencibles en directe.