Alfredo Calonge (1961-2014)

ALFREDO CALONGE

(1961-2014)

D.E.P.

D'això deu fer uns sis o set anys. Jo passejava pel centre de Barcelona amb una amiga i ens vam trobar l'Alfredo. Em disposava a presentar-los, però va resultar que ja es coneixien. Un cop ens vam haver acomiadat d'ell jo vaig mencionar el seu grup de tota la vida, els imprescindibles Negativos. La meva amiga no els coneixia, però sí que coneixia l'Alfredo. Aquell home tan simpàtic -així el va definir- que portava flyers de concerts a un establiment on ella havia treballat. En efecte, qui no coneixia l'Alfredo com a músic, probablement ho feia com a portador de bones noves musicals o com a rostre sempre visible en qualsevol esdeveniment d'inspiració modernista on valgués la pena assistir. Jo l'havia vist per primera vegada a la sala Bikini, on va actuar amb els mai prou reivindicats Bondage, la primavera de 2002 i obrint per als Love d'Arthur Lee. Però no seria fins al cap d'uns anys quan el coneixeria en persona, de la mà del mateix conegut que m'havia fet arribar l'obra més destacada de Negativos, aquell monumental "Piknik Caleidoscópico" (1986) que a data d'avui encara no té rival si parlem de rock de garatge i psicodèlia cantats en llengua castellana. A partir d'aleshores coincidiríem amb més o menys freqüència, ja fos en actuacions seves, de tercers o fins i tot meves -fins i tot va tenir paraules de suport pel meu projecte musical, la qual cosa li agraeixo encara a dia d'avui-. I també pels carrers de Gràcia o de Ciutat Vella o en celebracions modernistes. No puc dir que el conegués més enllà d'aquestes trobades, però el record que em deixa és el d'una gran persona. D'algú que sempre tenia uns minuts per parar-se a parlar de música, i que sempre et rebia amb un somriure. La música queda, i tant, però el buit que deixa l'Alfredo és enorme.