Bruce Springsteen - "Only the Strong Survive" (2022)

No té gaire sentit a aquestes alçades gravar una cançó prèviament enregistrada per tot un Elvis Presley. Encara que siguis Bruce Springsteen. A no ser, és clar, que li donis la volta i la portis fins a coordenades que distin prou de la lectura del Rei, si no per evitar les comparacions com a mínim per resistir-les. El Boss va superar la prova amb escreix l'any 1990 tot passant "Viva Las Vegas" pel seu propi filtre de rockabilly amb accent de la Costa Est, i segellant pel camí un dels grans moments d'aquell monumental disc de tribut al de Tupelo que va esdevenir "The Last Temptation of Elvis"-.

"Only the Strong Survive" és una peça original de Jerry Butler que Presley pràcticament es va fer seva a l'essencial "From Elvis in Memphis" (1969). També és el tema que enceta i titula el darrer àlbum d'Springsteen, publicat la tardor passada, un homenatge als astres del soul que l'han il·luminat durant tota la vida –amb una especial fixació per l'univers Motown-. La qual cosa queda molt bé sobre el paper però no acaba de funcionar sobre el terreny. Si parlem del tema titular, la lectura d'Springsteen no només no diu res que no hagués dit prèviament la de Presley –ni tan sols n'ha variat els arranjaments-, sinó que sona gairebé protocolària, com si es tractés d'un exercici d'estil –no hi ajuda gaire la producció excessivament pulcra de Ron Aniello-.

I aquest és el principal problema d'"Only the Strong Survive" (2022), el disc. Que tècnica i conceptualment frega l'excel·lència, però no aporta res al cànon d'un artista que fins i tot fent versions ha estat capaç de marcar punts i a part –penso per exemple en aquell revitalitzador cop de timó que va esdevenir "We Shall Overcome: The Seeger Sessions" (2006)-. Desenganyem-nos. Springsteen és avui un dels pocs músics que es poden permetre els capritxos que els doni la gana, ja sigui fer una residència en un teatre de Broadway o treure un disc de soul sense acabar-ne d'explicar el perquè. Però és que, en el cas que ens ocupa, un no es pot treure de sobre la sensació d'estar davant d'una oportunitat perduda.

Perquè parlar d'Springsteen sempre ha estat parlar de soul. Punxin una vegada més "Tenth Avenue Freeze-Out", "Talk to Me", "Mary's Place", "My City of Ruins" o fins i tot "Hungry Heart", i se n'adonaran. I això per no parlar de les incomptables versions de clàssics d'aquest estil que s'ha arribat a marcar en directe al llarg dels anys –amb el "War" d'Edwin Starr i el "Raise Your Hand" d'Eddie Floyd al capdavant-. Vaja, que la seva experiència en la matèria és tan contrastada com un combo, The Street Band, que es pot contemplar per mèrits propis com un dels més més solvents del gènere durant les últimes dècades i encara en clau de present.

De fet, i amb tota probabilitat, el gran error d'Springsteen a l'hora de gravar un disc temàtic de soul ha estat prescindir de la seva banda de tota la vida i envoltar-se d'una colla de mercenaris. Per molt que a la nòmina de col·laboradors hi figurin vells coneguts sempre tan oportuns com el saxofonista Eddie Manion –veterà dels Miami Horns, dels Disciples of Soul de Little Steven i de la mateixa E Street Band- o un Sam Moore amb qui el Boss es marca dos duets d'alçada. "Soul Days" i "I Forgot to Be Your Lover", de Dobie Gray i William Bell respectivament, es troben sens dubte entre les pistes més inspirades d'un disc que entra a la primera però no es perfila imprescindible –ni tan perdurable com The Seeger Sessions-.

També es manifesta inspirat Springsteen a l'hora de cantar un crepuscular "The Sun Ain't Gonna Shine Anymore" que li sembla fet a mida. El clàssic de Frankie Valli popularitzat pels Walker Brothers, perfilant-se gairebé com el gran final de tota la nissaga d'històries de perdedors, ànimes solitàries i cors trencats que porten cinc dècades alimentant la discografia del de New Jersey –fins i tot podria haver encaixat al majestuós "Western Stars" (2019)-. Més enllà d'això, un dels mèrits més destacables que cal reconèixer a "Only the Strong Survive" és el fet de citar tòtems de la mida dels Four Tops o els Temptations sense necessitat de recórrer als seus títols més evidents –dels primers rescata la tardana "When She Was My Girl", dels segons reivindica "I Wish It Would Rain"-.

'THE PRICE YOU PAY'

Seria absurd obviar a aquestes alçades que la publicació de l'últim àlbum d'estudi d'Springsteen es va produir gairebé a les portes de l'inici de la seva primera gira mundial amb The E Street Band des de la llunyana commemoració del 35è aniversari de "The River" (1980). Des d'aleshores ha plogut molt, el món ha canviat no necessàriament a millor i el negoci de la música en directe ha acabat d'esdevenir aquell monstre que ja portava anys –dècades- perfilant-se. Un monstre que ha assumit tots els tics del neoliberalisme més salvatge, començant per regular els preus de les entrades com si es tractés d'un producte financer més. La qual cosa ha fet que les localitats per actuacions com les que el mateix Springsteen està fent aquests dies als Estats Units assoleixin preus tan desorbitats com inassumibles per a molts seguidors de tota la vida.

Per ser justos, el problema no comença ni s'acaba amb Springsteen –els imports de les entrades pel tram europeu de la seva gira no han arribat als extrems ridículs de l'altre costat de l'Atlàntic, però tampoc es troben a l'abast de qualsevol butxaca-. També podríem parlar de The Who –que el 2006 van suspendre un concert a Barcelona per l'escassa venda d'entrades, quan els preus eren molt més assequibles que els més de 300 euros que costa avui una entrada per primera fila-, d'Elton John, de Madonna i de tants altres. I al final aniríem a parar allà mateix: l'arrel del problema ve del dia en què vam decidir que ja ens anava bé comprar les entrades dels concerts a través d'una plataforma operada per una entitat financera, perquè ens resultava més còmode que haver-les d'anar a comprar a la botiga de discos de tota la vida.

D'aquest canvi de paradigma ja fa més de 20 anys, però és ara quan li comencem a veure les orelles al llop –sobre aquest tema, recomano la lectura d'aquest fil de Twitter-. Fins i tot hem vist com a les primeres files dels grans concerts ja no hi ha els fans acèrrims que han fet hores de cua davant de l'estadi o del pavelló de torn per veure els seus ídols de prop, sinó aquella gent que simplement es pot permetre pagar una entrada golden circle. Si fa 100 anys les grans fortunes feien ostentació del seu estatus des de la llotja del Liceu, avui ho fan des de la zona VIP del Primavera Sound o des de les primeres files de l'estadi de torn. És la realitat que ens ha tocat viure. I per si el món encara no fos prou absurd, aquests dies veiem com Springsteen interpreta cada nit "Johnny 99" davant d'un públic a qui tot allò que el Boss va cantar a "Nebraska" (1982) li queda, com a mínim, bastant lluny.

"Els inversors i banquers de Bear Sterns i Lehman Brothers van oblidar que formen part d'una constant en la història: no es tracta dels diners que facis avui aprofitant-te dels altres. Si no hi ha un sentit de la continuïtat, d'un futur que depèn del que estàs fent ara mateix i del deute que tens amb el passat, acabes esdevenint un fill de puta superficial i avariciós que només mira de fer-se amb tot allò que pot" (Bruce Springsteen a Jon Stewart, en una entrevista publicada per Rolling Stone el gener de 2012).