Springsteen enceta gira a mig gas però amb molt de soul

BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

28 d'abril de 2023

L'ambient era el de les grans ocasions i no n'hi havia per menys. Bruce Springsteen estrenava a l'estadi Lluís Companys el tram europeu de la seva primera gira post-pandèmica amb The E Street Band. Retorn a Barcelona després de l'apoteosi desfermada el maig de 2016 amb la commemoració del 35è aniversari de "The River" (1980) al Camp Nou. Primera oportunitat d'escoltar en directe a casa nostra les cançons del notable "Letter to You" (2020), també les del més discret àlbum de versions "Only the Strong Survive" (2022), que paradoxalment ha acabat titulant la present campanya.

Les expectatives eren altes, i més després d'haver pogut llegir les cròniques superlatives del tram nord-americà de la gira –obviarem ara i aquí episodis com les barbaritats dels preus de les entrades pels concerts del Boss als Estats Units, o tota la crònica rosa que ha envoltat aquests dies la seva presència a la Ciutat Comtal-, però la sensació després de gairebé tres hores de recital va ser la d'haver vist un conjunt rendint a mig gas. Com a mínim durant la primera hora, que per moments va arribar a semblar un escalfament. Després la cosa es va reconduir i va arribar a bon port.

Amb una E Street Band augmentada amb secció de vents i un grup de coristes –cosa que va aportar nous matisos a bona part del repertori però en canvi va restar força a moments que haurien d'haver estat clau, com certs passatges d'un "Mary's Place" i d'un "Thunder Road" excessivament pulcres-, Springsteen va repassar el gruix del seu catàleg, cedint el protagonisme a "Letter to You" –quatre temes en van caure, destacant les emotives "Last Man Standing" i "I'll See You in My Dreams", que va despatxar tot sol amb una guitarra acústica- i citant generosament "Born to Run" (1975) i "Born in the USA" (1984) –cinc peces de cada un-.

Per "The River", en canvi, tan sols hi va passar de puntetes –un "Out in the Street" com a únic testimoni d'un àlbum que aquest cop, simplement, no tocava-. La resta del repertori es va nodrir de retalls de les diferents etapes de la carrera del Boss. Va ser un encert, per exemple, recuperar la llunyana "Candy's Room". Però no ho va ser tant emmarcar-la en un còctel més aviat dispers, on joies com "The Rising", "Backstreets" o "Because the Night" –amb estratosfèric solo de guitarra de Nils Lofgren- van sonar eternes com de costum, mentre "Wrecking Ball" o "Pay Me My Money Down" –rescat de les Seeger Sessions- van semblar encaixades amb calçador.

Un dels grans al·licients de la vetllada va ser el fet de poder escoltar per fi en directe "Kitty's Back" i "The E Street Shuffle". I un altre moment climàtic va ser un "Tenth Avenue Freeze-Out" despatxat amb més força que mai –començant per tota una senyora introducció instrumental-. Entre totes tres, més enllà de refermar The E Street Band com una banda de soul amb totes les lletres, van posar encara més en evidència l'insuls disc de versions de l'any passat –del qual només va caure una protocolària lectura del "Nightshift" dels Commodores que francament es podia haver estalviat, imaginin-se vostès "War" o "Raise Your Hand" al seu lloc-.

I la sorpresa de la nit? Per un servidor, la inesperada però revitalitzadora lectura de "Human Touch". Una peça sovint qüestionada –fins i tot censurada- per bona part de la parròquia del Boss que, quines coses, manté el tipus molt millor que no pas obres més recents i molt menys qüestionades –penso en "Working on a Dream" (2009), en "High Hopes" (2014) i, sí, també en "Only the Strong Survive"-. Tampoc hi van faltar reclams de la mida de "No Surrender", "Prove It All Night", "Badlands", "Born in the USA", "Born to Run" o un "Glory Days" amb Primera Dama inclosa a l'escenari. Springsteen repetirà demà. Sense convidats de luxe que distreguin el focus d'atenció i, molt probablement, amb aquella petita empenta que li va faltar ahir.