No se m'acut una millor banda sonora per a l'inici del que serà una llarga ressaca. La d'aquest circ amb totes les lletres que la campanya electoral nord-americana ja havia esdevingut abans fins i tot de donar el seu tret de sortida oficial. "Nebraska" (1982), el primer disc que Bruce Springsteen va enregistrar sense The E Street Band. Deu talls gravats pel de New Jersey a casa seva, amb l'únic suport d'una guitarra acústica i un quatre pistes. Deu polaroids en blanc i negre que evoquen els paisatges desolats i deixats de la mà de déu no tan sols de Nebraska sinó de tots els anomenats Red States, feus republicans on el discurs de Donald Trump ha arrelat fins a catapultar-lo a la Casa Blanca. Deu relats en primera persona que en plena era Reagan donaven veu als grans oblidats del somni americà. Els mateixos que abans d'ahir van acudir en massa als col·legis electorals per a votar un magnat que poc o res té a veure amb tots ells, però ha sabut canalitzar les seves pors i frustracions fins al punt d'obtenir una de les victòries electorals més aclaparadores que mai s'han registrat a la terra de Mark Twain, Tennessee Williams i John Steinbeck.
Per tot això no deixa de sobtar que el propi Springsteen formés part de l'elenc d'artistes que aquestes darreres setmanes han fet públic el seu suport a Hillary Clinton. Ell, que sempre havia procurat dir les coses pel seu nom però mai involucrar-se directament en política. Ell, que al seu moment va matisar el seu suport puntual als candidats demòcrates John Kerry i Barack Obama com una mesura excepcional per a temps també excepcionals. Ell, que sempre ha donat veu als desemparats i als outsiders, s'avenia aquesta setmana a cantar "Dancing in the Dark" -peça composta durant les sessions de "Nebraska"- en l'acte final de la campanya de Clinton. La Clinton. I els Clinton. Un clan familiar que a aquestes alçades acumula als Estats Units tant poder i tanta influència com els Kennedy als seus millors temps. Una nissaga política amb ambicions que seran més o menys nobles que les de Trump, però que definitivament es troba molt lluny dels personatges, les històries i els escenaris retratats per Springsteen no tan sols a "Nebraska" sinó també al seu successor, "Born in the USA" (1984) -i en bona part dels repertoris de "Darkness on the Edge of Town" (1978) i el totèmic "The River" (1980), per no parlar de "The Ghost of Tom Joad" (1995), "Devils & Dust" (2005) o "Wrecking Ball" (2012)-.
Anys enrere, quan l'aleshores Primer Ministre britànic, David Cameron, va assenyalar "The Eton Rifles" de The Jam com una de les seves cançons preferides, el mateix Paul Weller va sortir a la defensiva i va preguntar-li al líder conservador quina era exactament la part de la lletra que no havia entès. En aquest cas, em temo, és el propi Springsteen qui no ha acabat d'entendre la realitat que les urnes han posat de manifest. Clinton, que ni de bon tros és John Kerry ni Bernie Sanders, no suposava cap solució a cap problema en concret, tan sols era el mal menor, l'alternativa amable i aparentment serena a un Trump fora de control. Clinton representava allò que quan no ens agrada anomenem el sistema. I Trump, que forma part d'aquest mateix sistema i no se n'amaga, s'ha sabut vendre millor entre aquells a qui el sistema ha deixat de banda si bé els seus mètodes i el seu discurs han estat molt més que discutibles.
Springsteen és un home de món, preocupat pel canvi climàtic i compromès amb uns ideals que Trump definitivament no representa -i Clinton probablement tampoc-. Però els personatges que habiten les seves cançons, de Johnny 99 al protagonista de "The River", són una altra cosa. Són aquells ciutadans anònims que un bon dia van poder mantenir una família a base de fer moltes hores en una fàbrica, una mina o un petit negoci d'un poble perdut del Midwest que se'n van anar en orris en nom de la globalització i d'unes polítiques mediambientals que ells mai han acabat d'entendre -probablement perquè ningú els les ha arribat a explicar-. Són els que, paradoxalment, no es poden gastar desenes de dòlars per a escoltar com Bruce Springsteen canta sobre ells en estadis on les millors localitats es troben tan sols a l'abast de yuppies com els que viuen als barris més agraciats de Manhattan. Serà Trump la solució als seus problemes? Molt probablement no, però els ha fet creure que sí. I malauradament és d'això, d'il·lusions, del que tantes vegades s'alimenta la política. Ho saben prou bé molts dels que van votar a Obama ara fa vuit anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada