Springsteen i la banda al Palau Sant Jordi, 16 d'octubre de 2002 - Foto VEVO. |
Per entendre la transcendència d'aquell concert cal entendre primer el context en què Springsteen va aterrar aquella tardor a la capital catalana. A poc més d'un any de la caiguda de les Torres Bessones, tot just començava a configurar-se un escenari mundial pràcticament nou on la por, l'angoixa i el neguit s'instal·larien per sempre més a l'ordre del dia –dues dècades després seguim igual o pitjor: quan no és el terrorisme és l'economia, i quan no és l'economia és una pandèmia mundial-. I enmig de tota la confusió posterior a l'11-S, ressonaven cada cop més fort els tambors d'una guerra que va acabar d'esclatar al cap de pocs mesos quan una aliança militar encapçalada pel Pentàgon va envair l'Iraq a la recerca d'unes armes de destrucció massiva que, com es demostraria anys després, mai havien arribat a existir.
Springsteen havia publicat l'estiu anterior el canònic "The Rising" (2002). Un àlbum inspirat pels atemptats de l'11-S i tot el que se n'havia derivat, començant per la moral sota mínims d'un país, els Estats Units, que mai abans s'havia vist colpejat d'aquella manera. "The Rising" era la resposta que necessitaven els Estats Units –o com a mínim aquella part dels Estats Units que havia entès que la violència mai s'atura amb més violència-, però també el conjunt del món occidental en un moment en què tot semblava trontollar. Que la retòrica militarista de l'administració Bush donés a entendre que una nova guerra a l'Orient Mitjà era tan sols qüestió de temps, feia encara més necessari el gòspel –sí, el gòspel- d'una de les poques estrelles del rock de la seva generació que havien estat capaces de recuperar la credibilitat perduda durant els seus anys d'alts i baixos –en el cas d'Springsteen, la dècada dels 90-.
La gira de "The Rising" havia començat el mes d'agost amb un periple per diversos pavellons dels Estats Units que es va allargar fins al mes de desembre, i que aquell octubre va interrompre momentàniament una breu ruta pel Vell Continent –la gira regular no arribaria a Europa fins a la primavera de 2003, amb nova aturada a casa nostra, aquest cop a l'Estadi Olímpic-. Que Barcelona fos una de les poques ciutats escollides per fer-hi aquella primera presa de contacte, juntament amb el caràcter gairebé transcendental de "The Rising" en aquell context social i polític, va fer que l'expectació de cara a aquell concert fos molt més que elevada. Mai oblidaré una conversa que vaig escoltar a peu de pista pocs minuts abans de l'actuació, quan un fan del Boss li va dir a un altre: "Anar a un concert de Bruce Springsteen és com anar a veure el Dream Team, amb la diferència que Springsteen sempre guanya".
I així va ser. El Boss i la banda van sortir puntualment a l'escenari al ritme d'una majestuosa "The Rising", que va deixar pas a l'esclat de "Lonesome Day" i a una celebradíssima "Prove It All Night" que ens venia a dir que també hi hauria lloc per a la salvació en una nit marcada per la tragèdia i la reflexió. "The Rising", el disc, va ser l'espina dorsal del repertori. Va resultar especialment emocionant el moment en què Springsteen va demanar silenci i el Sant Jordi sencer va emmudir per escoltar una fràgil lectura d'"Empty Sky" –de quan allò que passava en un escenari no es veia eclipsat per centenars de terminals mòbils fent trending topics-. I molt oportú el fet de presentar "Born in the USA" com una pregària per la pau. Com a contrapunts, un "Mary's Place" i un "Waitin' on a Sunny Day" que van refermar el rock'n'roll com a sinònim d'alliberament personal i col·lectiu –de quan aquesta última peça encara no havia degenerat en el vulgar karaoke de les últimes gires- . Van ser dues hores i mitja de concert en què Springsteen i la banda van dir tot allò que havien vingut a dir, però sobretot s'ho van passar bé a l'escenari. Tan bé, que ja en temps de descompte i amb la feina feta, encara es van treure de la màniga un últim bis, un "Thunder Road" que va acabar de segellar una nit absolutament històrica.
A dues dècades d'aquell 16 d'octubre, Bruce Springsteen i The E Street Band tenen programats dos concerts a l'Estadi Olímpic la primavera de l'any vinent. Vindran a presentar el notable "Letter to You" (2020), amb tota probabilitat el disc més rodó del Boss i la seva banda de tota la vida en ple segle XXI amb permís del citat "The Rising". Però també vindran en plena polèmica pels preus excessius de les entrades dels seus concerts als Estats Units –una tònica que està esdevenint cada cop més habitual a la indústria de la música en directe-, i en un moment en què el món ja no sembla disposat a buscar segons quines respostes en un concert de rock, menys encara quan aquests esdeveniments han esdevingut macro amb tot allò que aquest prefix implica. A aquestes alçades és tan poc probable que el Boss torni a brillar tant com aquell 16 d'octubre, com que un macroconcert adquireixi la transcendència d'aquella nit. Els temps han canviat –també ha canviat Springsteen, i també hem canviat nosaltres-. Aleshores vaig sortir del Sant Jordi afirmant que aquell havia estat el millor concert que mai havia presenciat. Dues dècades més tard segueixo dient que va ser una de les coses més grans que he pogut veure a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada