Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona
30 d'abril de 2023
Aquest cop sí. Bruce Springsteen sense Obama ni Spielberg pul·lulant per l'estadi però amb una E Street Band a ple rendiment des del minut zero –literalment: van sortir a l'escenari cinc minuts abans de l'hora anunciada, com qui s'està fent un concertàs de rock'n'roll a sobre i ja no es pot aguantar més-. Sense la pressió d'un inici de gira –ni del primer concert en un estadi des de 2017-, i amb tot allò que cal esperar d'una actuació del Boss.
Repertori amb poques variacions respecte de la primera nit, però molt substancials. Va causar baixa "Candy's Room", però a canvi vam guanyar "My Love Will Not Let You Down" –obrint el concert de la mateixa manera que havia arrencat l'inici de gira de 1999 al Palau Sant Jordi-, "Ramrod" amb Springsteen i Little Steven tornant a jugar com si encara fossin xavals de 20 anys –els anys no perdonen, el Boss tampoc-, el "Trapped" de Jimmy Cliff i, sobretot, un "Johnny 99" en clau de greixós rhythm & blues que pràcticament va valer la meitat de l'import de l'entrada.
Per la resta, "Kitty's Back", "The E Street Shuffle", "Mary's Place" –molt més sòlida que divendres- i l'apoteòsica "Tenth Avenue Freeze-Out" van tornar a refermar The E Street Band com una banda de soul amb totes les de la llei. Fins al punt que quan va caure "Nightshift", el clàssic dels Commodores, un no podia evitar preguntar-se per què nassos va gravar Springsteen un disc de versions de soul amb un exèrcit de mercenaris quan ell mateix disposa d'aquesta senyora formació. I així fins arribar a tres hores de repertori on tothom va poder trobar a faltar alguna cosa ("Rosalita", "Mansion on the Hill"...), però on no va sobrar absolutament res.
El Boss és un d'aquells músics als quals he anat seguint en directe durant tota la meva vida. Ahir vaig assistir al concert havent assumit que seria l'últim cop que el veuria –no perquè li quedi poca corda, que encara en té molta, sinó perquè assistir a un esdeveniment d'aquesta mida a aquestes alçades és pitjor que passar el control d'accés d'un aeroport-, cosa que ja no tenia tan clara quan en vaig sortir. Crec que no m'ho havia passat tan bé en un concert de Bruce Springsteen des de l'últim cop que l'havia vist en un pavelló amb The E Street Band –el 16 d'octubre de 2002 al Palau Sant Jordi, des d'aleshores ha plogut bastant més que ahir a la tarda-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada