A mig segle de la seva publicació, tal dia com avui de 1970, "Abraxas", el segon disc de Santana, es pot contemplar encara com l'obra més paradigmàtica d'allò que es va anomenar rock llatí. També, tot i que això és més discutible, com el treball més definitiu de tots els que ha arribat a enregistrar Carlos Santana. I no tan sols pel fet d'incloure algunes de les pistes més reconegudes i reconeixibles del seu catàleg, sinó per l'excel·lència amb què van maridar el guitarrista mexicà i la seva banda original els llenguatges del rock psicodèlic i el blues elèctric amb tota la immensitat del fet llatí.
Com a bona mostra, dos títols provinents de repertoris aliens que Santana, la banda, es va acabar fent seus des dels solcs d'"Abraxas" i que il·lustren a la perfecció el caràcter mestís i la vocació global de la formació, "Black Magic Woman" i "Oye Cómo Va". La primera, original dels Fleetwood Mac de Peter Green, manté les seves arrels en el blues rock més corpulent però alhora es deixa seduir per tota una onada de misteri tropical. La segona, signada per Tito Puente, segueix el camí invers per a injectar nervi rocker i coloraina psicodèlica a un dels grans estàndards de la Nova York llatina.
La tercera joia de la corona d'"Abraxas" és "Samba Pa Ti", un dels grans instrumentals del repetori de Santana –precursor del celebrat "Europa (Earth's Cry Heaven's Smile)"-. Un càlid diàleg amb accent tropical entre les sis cordes del mexicà i l'orgue penetrant de Gregg Rolie sobre tot un coixí de percussions per cortesia de José "Chepito" Areas i Michael Carabello. A destacar també el trepidant jazz afrollatí de "Singing Winds, Crying Beasts" i "Incident at Neshabur", la samba elèctrica de "Se Acabó", i la mastodòntica orgia hard rock de "Hope You're Feeling Better". També és icònica la caràtula del disc, la pintura amb què es va donar a conèixer l'artista Mati Klarwein un cop descoberta pel propi Santana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada