Ara Malikian i Iván Melón Lewis, a El 9 Nou

Que l'únic contagi sigui de música, art i cultura. Ho va dir Ara Malikian, durant el primer dels dos concerts que va oferir ahir al Teatre Auditori de Granollers a duet amb Iván Melón Lewis. I així va ser. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Massa vell per una segona oportunitat

"Me gustaban sus canciones. Me gustaban y me dolían, porque Roger tenía talento, pero nunca iba a triunfar. Su edad era su mayor aliado y su peor enemigo. Y lo que más me dolía es que no se podía hacer nada. Roger tenía cuarenta y ocho años. Era un trébol de cuatro hojas y nadie lo descubriría nunca. Por viejo. A pesar de sus esperanzas y sus sueños, de su optimismo y su energía, era viejo. Viejo para la industria, viejo para una segunda oportunidad. Viejo para la vida. Me dolió".

Fragment de "Julius" (2020, Editorial Gamberra), el primer llibre de relats de Joel C. Pineda. O com explicar en menys d'un paràgraf la repugnant naturalesa d'aquest món que hem construït. Un món de guanyadors i de perdedors, de triomfadors i de fracassats, de blanc o negre, de tot o res. El relat en qüestió explica la relació d'amistat entre un guionista frustrat i un músic de rock que no ha deixat de somiar malgrat haver perdut ja tots els trens possibles. Però el fragment que he triat diu moltes més coses. Va per tots els Rogers que hi ha en aquest món. He tingut el privilegi de conèixer-ne uns quants.

Uncut: "Dylan... Revisited" (2021)

Són multitud els discos de tribut a Bob Dylan publicats al llarg de les passades sis dècades, l'adaptació del seu repertori a càrrec d'artistes de tota mena i condició sembla no tenir aturador, i malgrat tot les seves cançons segueixen donant tot el joc del món cada cop que es posen en mans alienes. Ho torna a refermar "Dylan... Revisited", un àlbum de tribut a l'autor de "Blowin' in the Wind" que distribueix la revista Uncut amb la seva edició de juny –amb el mateix Dylan a la portada i un extens dossier que commemora el seu imminent 80è aniversari-.

D'entrada, el més destacable –perquè no sempre és així en casos com el que ens ocupa-, és el fet que totes les versions recollides a l'àlbum en qüestió s'hagin gravat especialment per l'ocasió. Hi figuren noms de pes com els de Richard Thompson, Thurston Moore o Weyes Blood. I la selecció de cançons esquiva l'obvietat per a recuperar alguns títols sovint poc predicats. Crida l'atenció, per exemple, que The Weather Station es facin seu un pilar de l'etapa cristiana de Dylan com és "Precious Angel". Que Joan Shelley i Nathan Salsburg recuperin "Dark Eyes", del controvertit "Empire Burlesque" (1985). O que Cowboy Junkies s'atreveixin amb l'encara calent "I've Made Up My Mind to Give Myself to You".

Destaquen també la narcòtica lectura de "Lay Lady Lay" a càrrec d'uns Flaming Lips en pleníssimes facultats, l'accent Southern Gothic del "Blind Willie McTell" signat per Patterson Hood i Jay Gonzalez (Drive-By Truckers), i la clarobscura deconstrucció de "Knockin' on Heaven's Door" a càrrec de Low –originaris, com l'homenatjat, de Duluth, Minnesota-. Arribat aquest punt, el fet que l'àlbum s'obri amb una pista inèdita del propi Dylan –"Too Late", antecedent de "Foot of Pride" descartat de les sessions d'"Infidels" (1983)- gairebé és el de menys. No ens trobem davant d'un disc de tribut protocolari, sinó davant d'un àlbum amb entitat pròpia i vigència més enllà d'efemèrides.

Un instant d'Ara Malikian

ARA MALIKIAN
Teatre Auditori de Granollers

9 de maig de 2021

Acostuma a dir un conegut meu, fotògraf de professió –dels millors que conec-, que la fotografia és entre d'altres coses l'art de captar instants. Que cada instantània captura un instant concret, i que de vegades el fotògraf té la sort d'immortalitzar l'instant precís. Jo no sóc fotògraf, però entenc a què es refereix i crec que ahir vaig tenir aquesta sort. La d'immortalitzar un instant que potser no serà el més precís però diu moltes coses. El rostre entre feliç i afectat d'Ara Malikian en ple trànsit mentre exerceix el seu ofici. El violinista submergit de ple en la interpretació, el músic en comunió amb la seva música.

Malikian va oferir ahir a la tarda dues actuacions al Teatre Auditori de Granollers –tarda i vespre, la fotografia és de la primera- a duet amb el pianista Iván Melón Lewis i presentant un projecte, Petit Garage, que s'adapta al temps de pandèmia tot reduint el format escènic i treient el màxim partit de l'economia de mitjans. Al moment de fer la fotografia, el libanès i el cubà interpretaven una majestuosa lectura en clau de jazz manouche del "Life on Mars?" de David Bowie. Va ser un dels grans moments d'un concert on el material original de Malikian va alternar amb cites a altres referents com Björk o Txaikovski.

Lloyd Price (1933-2021)

LLOYD PRICE

(1933-2021)

Casualitats de la vida, ens ha deixat Lloyd Price pràcticament a un any de la mort de Little Richard, de la qual es commemora avui mateix el primer aniversari. Potser sigui agosarat afirmar que Price va esdevenir el descobridor de Richard, però sí que va ser ell qui li va recomanar que es posés en contacte amb el segell que aleshores li publicava els discos, Specialty Records. El de Macon, Georgia, va seguir el consell de Price, la discogràfica el va fitxar i la resta és història. Price, mentrestant, va ser cridat a files i enviat a la Guerra de Corea. Quan va tornar, Richard ja havia ocupat el seu lloc com a abanderat del catàleg d'Specialty i es trobava a l'avantguarda de l'aleshores incipient rock'n'roll.

Nascut a Kenner, un suburbi de Nova Orleans, Price era fins al moment de la seva defunció un dels últims supervivents de l'era daurada del rhythm & blues de la Crescent City. El seu primer single, "Lawdy Miss Clawdy", publicat per Specialty el 1952, va comptar amb Dave Bartholomew a les tasques de producció i un jove Fats Domino al piano –el tema en qüestió seria versionat, entre d'altres, per Elvis Presley-. Ja en plena febre del rock'n'roll, va destacar amb pistes com "Personality" o "Stagger Lee", totes dues de 1959. Aquesta última, adaptació d'una peça tradicional, va ser versionada per The Rulers a l'inici de "Wrong' Em Boyo", tema que posteriorment van gravar The Clash a "London Calling" (1979).

Un any sense Little Richard

Richard Penniman aka Little Richard (1932-2020) - Foto Dezo Hoffmann/Shutterstock.

Es commemora avui el primer aniversari de la mort de Little Richard. No va ser l'únic referent que ens va deixar al llarg d'un exercici 2020 especialment tràgic també en l'àmbit melòman –per cert, la gran majoria van morir per causes que no tenien res a veure amb l'omnipresent coronavirus, però d'això ja en vam parlar al seu moment-. La llista és llarga i inclou noms que van de John Prine a Eddie Van Halen passant per McCoy Tyner, Charley Pride, Leslie West, Billy Joe Shaver, Peter Green, Bill Withers, Ennio Morricone, Genesis P-Orridge o Kenny Rogers.

Però per alguna raó és la de Richard Penniman la baixa que segueixo tenint més present. Arquitecte del rock'n'roll, tal i com ell solia autoproclamar-se amb tot el dret del món, pioner i catalitzador d'un estil musical però sobretot d'una forma de vida que ell va personificar com ningú més. Un geni avançat al seu temps tant en el terreny musical com en el personal, un provocador nat en uns temps en què provocar consistia en ser un mateix i no en redactar tuits més o menys enginyosos. Se'n va anar aquell 9 de maig d'ara fa un any molt més que un tros d'història.

Shemekia Copeland - "Uncivil War" (2020)

Passen els anys i cada dia queden més lluny aquells temps en què els promotors més espavilats solien presentar Shemekia Copeland com la filla de l'il·lustre Johnny Copeland. Des d'aleshores ha plogut molt i la novaiorquesa ha esdevingut per mèrits propis una de les veus més destacades i reconegudes del blues a escala global. Àlbums com "Outskirts of Love" (2015) o "America's Child" (2018) tenen fusta de clàssics atemporals, i les seves cançons evoquen dècades (segles) de tradició a la vegada que adrecen reptes tan contemporanis com la ferida oberta per l'administració Trump al seu país.

"Uncivil War" (2020) –el títol ja deixa les coses prou clares de bon principi- tracta justament d'això, de l'estat de les coses als Estats Units més convulsos de les últimes dècades. La peça titular recull el sentiment d'impotència de la població afroamericana en plena era del moviment Black Lives Matter, però ho fa amb una solemnitat que recorda els grans himnes que van acompanyar la lluita pels Drets Civils ara fa gairebé sis dècades. Essències gòspel i ressons country en una pista que des d'ara mateix es perfila com un dels pilars del cançoner de Copeland a llarg termini.

També el rhythm & blues greixós de "Walk Until I Ride" és un cant als anhels i les aspiracions d'aquells a qui la societat ha deixat enrere a causa del color de la seva pell. I la inicial "Clotilda's on Fire", un blues d'estètica nocturna amb Jason Isbell a la guitarra –un dels convidats il·lustres a unes sessions on també participen, entre d'altres, Steve Cropper i Duane Eddy, i on la producció va a càrrec de Will Kimbrough-, tracta sobre l'últim vaixell negrer nord-americà. També hi ha temps de rebaixar tensions amb un emotiu tribut al seu pare ("Love Song") o, fins i tot, una lectura en clau de soul del controvertit "Under My Thumb" dels Stones que inverteix els rols de gènere i de bé podria fer saltar més d'una espurna.