2020 en música

Dylan, encara rellevant en ple 2020.

En termes generals, 2020 ha estat aquell any en què hem vist trontollar –fins i tot desaparèixer- tot allò que havíem donat per segur. L'exercici durant el qual la gran bombolla ha esclatat davant mateix dels nostres nassos i quan menys ens ho esperàvem, posant-nos a tots davant del mirall i recordant-nos, si és que ens n'havíem oblidat, que ni la humanitat és el centre de l'univers ni les mal anomenades societats desenvolupades són el centre de la humanitat. I a partir d'aquí, tota la resta. Sistemes socials i econòmics que s'han refermat més tòxics que mai, respostes institucionals tan incoherents com desesperades i desproporcionades, i dinàmiques de masses amb tot allò que implica un concepte com aquest.

2020 ha estat l'any del coronavirus, però sobretot de tot allò que s'ha derivat de la pandèmia. En el cas de la cultura, hem tornat a comprovar –potser com mai abans ho havíem fet- com segueix essent la gran oblidada si no directament l'ovella negra a ulls de qui ens governa –a Catalunya o a Espanya, tant és-. Un àmbit, el cultural, on els responsables institucionals s'han limitat a fer declaracions de bones intencions de les que acaben en paper mullat, mentre deixaven agonitzar un dels sectors més precaris en termes estructurals i més castigats per l'anomenada coronacrisi. Si parlem concretament del camp melòman, encara no som conscients del mal que han arribat a fer el tancament de les sales de concerts i l'estigmatització sistemàtica i permanent de la música en directe.

Enmig de tot plegat, és clar, també hem tornat a ser testimonis de la resiliència de tantíssims artistes i creadors que, més enllà de dur a terme autèntiques proeses per tal de sobreviure, ens han ajudat a passar una mica millor aquests mesos d'incertesa, desolació i –si no ho dic, rebento- derives totalitàries. Penso en els concerts en streaming amb accés lliure que van proliferar durant el primer confinament, per exemple. Penso també en totes aquelles creacions amb data de caducitat però concebudes amb l'ànim de fer-nos sentir una mica millor. Que com a societat encara no siguem capaços de traduir tota aquesta activitat creativa en feines remunerades de manera digna, diu molt poc a favor nostre.

D'altra banda, amb coronavirus o sense –perquè malgrat els titulars monotemàtics, segueix havent-hi mil formes diferents d'anar-se'n a l'altre barri-, 2020 també ha estat un any desolador pel que fa a baixes en l'àmbit de la música pop –tant o més del que ho havia estat 2016-. Durant els darrers dotze mesos hem perdut referents com Little Richard, Eddie Van Halen, McCoy Tyner, Bill Withers, Genesis P-Orridge, Kenny Rogers, John Prine, Charlie Daniels, Tony Allen, Ennio Morricone, Spencer Davis, Viola Smith, Phil May, Jerry Jeff Walker, Billy Joe Shaver, Charley Pride, Leslie West, Víctor Nubla, Martín Rodríguez, Peter Green o Amadeu Casas, entre molts d'altres. Si cada cop que perdem un d'aquests referents el món esdevé un lloc una mica pitjor, podem assegurar que aquest any ha estat fatal.

I bé, si durant aquest 2020 hem vist trontollar tot allò que donàvem per fet, també hem vist refermar-se tota una una sèrie de valors que alguns ja pretenien donar per enterrats. Penso en tots aquells il·lustres veterans amb dècades de trajectòria acumulada, arquitectes de la cultura pop tal i com encara avui l'entenem, que no tan sols han publicat algunes de les obres més rellevants d'aquest 2020 sinó que ens han vingut a recordar la vigència del format àlbum i de les trajectòries a llarg termini en aquests temps en què immediatesa equival a caducitat i una part important de la música que escoltem s'ha compost pensant en algoritmes. Penso per exemple en Bruce Springsteen recuperant les seves millors formes a "Letter to You", en Paul McCartney conquerint un dels seus cims creatius a "McCartney III" i, sobretot, en Bob Dylan explicant-nos com qui no vol la cosa el món on vivim i segellant una de les grans obres del que portem de segle XXI a "Rough and Rowdy Ways".

Parlant de McCartney, el seu darrer disc és paradigmàtic de l'any que ens ha tocat viure. Un repertori concebut i facturat des del confinament i davant la impossibilitat de dur a terme els plans inicialment previstos –una gira europea, concretament-. Molt 2020, tot plegat. Igual que "Songs / Instrumentals", el doble llançament amb què Adrianne Lenker responia a la cancel·lació d'una gira que havia d'haver dut a Big Thief fins a la consagració definitiva. Sí, 2020 també ha estat l'any dels plans frustrats. D'aquells artistes que havien de fer un salt qualitatiu però no l'han pogut fer a causa de l'aturada generalitzada. D'aquells que fins i tot haurien pogut esdevenir revelacions d'haver-se produït una temporada de festivals com les d'abans. La qual cosa em porta a preguntar-me si aquest model, el de les temporades de festivals, hauria de seguir essent vàlid a l'hora de definir cànons un cop la roda torni a girar. Potser hauríem hagut d'aprofitar l'aturada per fer totes aquelles reflexions que encara no hem arribat a fer?