"Merci, Monsieur Dylan!"

BOB DYLAN

Amphithéâtre 3000, Lió

30 de juny de 2023

I quan et pensaves que ja ho havies escoltat tot en aquesta vida, va Bob Dylan i et sorprèn parlant en francès des d'un escenari. "Merci, mes amis!", va deixar anar ahir a la nit a l'Amphithéâtre 3000 de Lió, davant d'un respectable tan entusiasta com la resposta d'un Dylan molt més obert i simpàtic que de costum. "You are the best!", va arribar a cridar algú des de la platea en un moment donat. Si el públic francòfon s'adreça en anglès al de Duluth per llençar-li floretes tan merescudes com oportunes, ell el saluda en la llengua autòctona i amb el seu millor somriure –sí, a la present gira somriu, dona les gràcies i fins i tot fa bromes amb el públic i els músics que l'acompanyen, coses impensables fa tan sols tres anys-.

Dylan estava content, eufòric de fet, durant la seva segona actuació a Lió. I si el detall de parlar en francès va ser sorprenent, encara ho va ser més el que va venir a continuació. El de Minnesota alterant lleugerament la lletra d'"I'll Be Your Baby Tonight" per deixar-li clar a la seva parròquia que, efectivament, havia vingut a fer-li companyia. He perdut el compte dels cops que l'he escoltat fent aquesta cançó en directe, però mai abans m'havia cregut tant com ahir els versos "Shut the light, shut the shade / You don't have to be afraid / I'll be your baby tonight". Dylan saltant-se la seva pròpia barrera per fer-li saber al públic que no està sol, ni més ni menys. 

I no es va acabar aquí la cosa. Saltem fins a "I've Made Up My Mind to Give Myself to You", una de les joies de "Rough and Rowdy Ways" (2020) i un dels moments climàtics del repertori del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. No recordo exactament a quina estrofa, però hi va haver un moment en què va pausar el vers "...to give myself to you" com si efectivament s'estigués adreçant a totes i cada una de les ànimes que omplien l'amfiteatre amb la voluntat expressa de lliurar-s'hi en cos i ànima. Si la nit anterior havia despatxat una actuació a l'alçada de tot allò que se li pressuposa arribat aquest punt, ahir va segellar una vetllada de les que es recordaran durant vides senceres.

He parlat d'"I'll Be Your Baby Tonight" i d'"I've Made Up My Mind to Give Myself to You", però no em puc oblidar de moments com "When I Paint My Masterpiece", amb un solo de piano dins del qual van reviure Fats Domino i Dr. John –insisteixo, crec que es parla poc de la solvència de Dylan al piano-. Tampoc d'un "Gotta Serve Somebody" d'allò més corrosiu on la fe i la temptació van anar més que mai de la mà. Ni de l'inici d'"I Contain Multitudes", amb Dylan posant-se bé el micròfon com qui no acaba de trobar-se a lloc per, tot seguit, aixecar-se i culminar la primera estrofa amb la seguretat que atorguen 82 primaveres essent ell mateix. La mirada de complicitat que va adreçar als ocupants les primeres files, va valer molt més del que aquests haguessin pagat per poder veure el mite de prop.

I encara caldria parlar de "Watching the River Flow", que va completar el seu viratge cap a les coordenades sonores de Nova Orleans amb una expansiva introducció instrumental que va evocar per moments tota la presència d'una marching band abans de començar Dylan a cantar amb aquell "What’s the matter with me / I don’t have much to say" que a aquestes alçades gairebé fon la ironia amb la declaració d'intencions. Durant la recta final del concert va tornar a caure "West L.A. Fadeaway", robusta lectura de l'original de Grateful Dead que ja havia sonat el dia abans, amb Doug Lancio i Bob Britt confirmant-se –si és que encara no ho havien fet- com un inigualable tàndem de guitarristes. Extraordinari és poc.

EL VIATGE D'UN SEGUIDOR DE DYLAN

Durant aquestes dues nits a Lió he tingut el gust de conèixer una bona colla de seguidors de Bob Dylan. Del veterà dylanòleg alemany que l'havia arribat a veure en directe en 138 ocasions i semblava conèixer totes les interioritats de la present gira, fins a les dues universitàries franceses que al·lucinaven després d'haver assistit per primer cop a un dels seus concerts, passant per un matrimoni suís de mitjana edat que es trobaria a mig camí de l'un i de les altres, o un jove del país que havia assistit al concert amb una còpia original en vinil d'"Street Legal" (1978) tot esperant que el mateix Dylan li signés –no farem cap spoiler si expliquem que no se'n va sortir-.

Però la història que em va impressionar més va ser la de l'Ivan, un bielorús de 28 anys que havia viatjat durant 26 hores seguides des de Minsk expressament per assistir al concert de la nit passada i fer realitat el seu somni de veure Dylan en persona al menys un cop a la vida. No entrarem ara a explicar què pot arribar a implicar en el context present el fet de viatjar d'un bloc geopolític a un altre. Mentre escric aquestes línies, ell ja deu anar de tornada cap al seu país –va venir, va veure el concert i va marxar-. 26 hores més de viatge ininterromput per terra i per aire abans d'arribar a casa. La mirada amb què em va respondre quan li vaig preguntar si tot plegat havia valgut la pena, ho explicava tot. We'll meet again someday on the avenue, que cantava Dylan a "Tangled Up in Blue"...