Gran Teatre del Liceu, Barcelona
24 de juny de 2023
"Not Fade Away", publicada originalment a l'àlbum "The 'Chirping' Crickets" de 1957, és un clàssic del primer rock'n'roll, però sobretot és un dels pilars de tota una tradició de la qual el mateix Dylan també ha esdevingut part essencial –i un dels grans preservadors durant els nostres dies, val a dir-. Una cançó que pren com a punt de partida el patró rítmic de Bo Diddley per assenyalar els camins que prendran el rock i la música pop en dècades posteriors. No és casualitat, per tant, que "them British bad boys" The Rolling Stones la fessin servir el 1964 per obrir la versió nord-americana del seu primer àlbum.
Amb la seva mètrica directa i la seva lírica desvergonyida, "Not Fade Away" és un crit d'urgència juvenil. Però tot i això té tot el sentit que Dylan la canti als seus 82 anys com si l'hagués acabat de compondre ell mateix ara i aquí. Més enllà de les formes, "Not Fade Away" connecta amb tota la simbologia –i amb tota la mitologia- de l'accident d'aviació en el qual van morir Ritchie Valens, el Big Bopper i el mateix Buddy Holly el 3 de febrer de 1959 –dos dies abans havien actuat a Duluth, amb Dylan de públic a primera fila-. La primera gran tragèdia de l'era rock, que va tenir lloc a pocs quilòmetres del traçat d'un eix igualment simbòlic –mitològic- com és la Ruta 61 –la Highway 61- que enllaça la Minnesota natal de Dylan amb la cruïlla de cultures i bressol de músiques que és Nova Orleans.
Per això té tota la lògica del món que Dylan l'emmarqui enmig d'un repertori com el de "Rough and Rowdy Ways" (2020) –i més concretament entre "I've Made Up My Mind to Give Myself to You" i "Mother of Muses"-. Un àlbum on reflexiona sobre la seva pròpia mortalitat alhora que passa revista a un llegat –el seu, el de la seva música, el de les músiques que l'han inspirat- que sembla disposat a preservar fins a les últimes conseqüències. Un llegat que perviurà mentre Dylan sigui a la carretera, fent aturar el temps amb cada nota i refermant-se com l'últim supervivent d'una manera de fer música que equival també a una forma d'entendre el món. Ja ho crec, que conté multituds.
EL DYLAN BROMISTA
EL DYLAN BROMISTA
Una altra cosa que em va agradar molt del concert d'ahir va ser retrobar-me amb aquell Bob Dylan bromista i jovial que sembla haver-se destapat en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Una gira on han estat habituals les paraules d'agraïment cap al públic –cosa que fins ara era poc o gens habitual en ell-, i fins i tot els comentaris en clau de broma –cosa encara menys habitual-.
"That song was called 'Black Rider', in case you didn't guess it", va ironitzar tot somrient després d'aquella èpica balada noir que va esdevenir la peça en qüestió. Però quan realment es va despenjar va ser durant la presentació dels músics que l'acompanyen. "Bob Britt, play a song!", va deixar anar a l'hora de presentar un dels guitarristes. I Britt li va fer cas, i Dylan se li va sumar al piano. I es van posar a jugar sense complexes –i el mateix va fer tot seguit amb Donnie Herron-. I ho van fer a l'escenari del Liceu. Com qui vol venir a dir que, més enllà de tota la solemnitat del moment, la música va d'aquestes petites coses.
Herron ja porta una bona temporada tocant amb Dylan, però Britt es va incorporar a la banda durant l'últim tram del Never Ending Tour i just a temps de gravar "Rough and Rowdy Ways". Més tard s'hi va incorporar Doug Lancio, que ja va debutar durant la present gira. Britt i Lancio són els guitarristes del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. I com a tals no només defineixen la forma com el repertori muta nit rere nit, també han aconseguit que un ja no trobi a faltar el doblet Charlie Sexton i Stu Kimball. I això és molt més del que se li pot exigir a un músic capaç de seguir a Dylan en un escenari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada