Un ball a la part baixa de la platea

BOB DYLAN
Amphithéâtre 3000, Lió

29 de juny de 2023

Ahir a la nit, mentre Bob Dylan i la seva banda interpretaven "Key West (Philosopher Pirate)" a l'Amphithéâtre 3000 de Lió –primera de les dues aturades del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour a la ciutat-, una parella jove es va aixecar i es va posar a ballar en un lateral de la part baixa de la platea. L'arranjament de la peça en qüestió, més proper al romanticisme de la dècada dels 50 que no pas als vaporosos contorns de la versió inclosa a "Rough and Rowdy Ways" (2020), certament hi convidava –el ball va durar el que va trigar el personal de seguretat a cridar-los l'atenció, amb molt males maneres, per cert-.

Es va adonar Dylan de tot plegat? Tenint en compte que les dimensions de l'Amphithéâtre no són ni molt menys les del Liceu, és possible que alguna cosa arribés a veure des de l'escenari. En tot cas, el concert va continuar sense cap alteració –com no podia haver estat de cap altra manera-. Però aquella parella acabava de posar de manifest quelcom molt important. Que més enllà de tota la transcendència que pugui tenir a aquestes alçades la gira de presentació d'una de les obres capitals d'un dels artistes que van definir el segle XX, la música també va d'aquestes petites coses.

GRAN PIANISTA

Dylan va aterrar a Lió amb un repertori pràcticament calcat al que ha anat desplegant al llarg de tota la present gira, però novament amb un cançoner en constant mutació que va donar peu a un concert substancialment diferent als de fa una setmana al Liceu, per exemple –82 anys i encara creixent a cada concert, que n'aprengui tota la resta-. Com a mostra la inicial "Watching the River Flow", que va adoptar un accent amb fort regust de Nova Orleans. O un "Crossing the Rubicon" on Doug Lancio i Bob Britt van rebaixar l'aparell elèctric de les seves guitarres mentre Dylan projectava des del piano les seves formes més nocturnes.

Arribat aquest punt, em sembla necessari –perquè crec que se'n parla poc- reivindicar el Dylan pianista. No és que es defensi bé, és que està mostrant cada nit un domini extraordinari d'aquest instrument. Ja sigui a ritme de blues d'alta graduació –"Goodbye Jimmy Reed", els inicis de "When I Paint My Masterpiece" i un "I'll Be Your Baby Tonight" que es va manifestar ahir més corrosiu que mai- o en passatges de naturalesa gairebé barroca –la conversa a tres bandes que va mantenir amb Lancio i Britt durant "I've Made Up My Mind to Give Myself to You", els preciosos repunts de la final "Every Grain of Sand" o sobretot el pòsit espiritual de "Mother of Muses"-.

CITA ALS DEAD

Més enllà d'això, la primera nit a Lió també va destacar per la presència al repertori de "West L.A. Fadeaway", tota una perla del catàleg de Grateful Dead que Dylan ja havia rescatat un parell de dies abans a Aix-en-Provence. Una peça que el de Duluth havia interpretat en directe anys enrere –i que per tant, val a dir, no va tenir la transcendència de l'estrena d'"Stella Blue", un altre original dels californians, la setmana passada al Liceu amb motiu de l'aniversari de Robert Hunter-, i que semblava venir a refermar l'aparent desig d'homenatjar als Dead en aquesta gira –en convocatòries anteriors també havien caigut "Truckin'" i "Brokedown Palace"-.

I encara un últim detall. Hi va haver dos moments –a "When I Paint My Masterpiece" i "I've Made Up My Mind to Give Myself to You"- en què Dylan va acabar de cantar un parell de versos amb una claredat i una netedat evocadores del seu timbre vocal de fa ben bé sis dècades, quan tot just començava a escriure una sèrie de cançons que canviarien el curs de molts esdeveniments i que a aquesta alçades ni formen part dels seus repertoris ni se les espera. "It‘s not easy to play those songs but this band is doing pretty good, don’t you think?", va deixar anar durant la presentació dels músics en referència a un set list en clau inequívoca de present. Ja ho podia ben dir.