Phil May (1944-2020)

Foto Michael Putland / Getty Images.

PHIL MAY

(1944-2020)

Quan els Pretty Things van publicar "Balboa Island" l'any 2007, un crític britànic va escriure que aquell disc sonava tal i com se suposava que ho haurien d'haver fet els Rolling Stones a aquelles alçades. Les comparacions entre la banda que encapçalava Phil May i Ses Satàniques Majestats havien estat gairebé una constant des dels inicis d'ambdues formacions en una Londres, la de la primera meitat dels 60, on el blues sonava a tota castanya al mateix temps que el rock tal i com el coneixem començava a prendre forma.

Ja durant aquells dies, els Pretty Things no tan sols eren reconeguts per una aproximació al rhythm & blues molt més elèctrica i visceral que la dels seus cosins més o menys propers –recordem que Dick Taylor, fundador de la banda juntament amb el propi May, havia militat en una primeríssima formació dels Stones-, sinó també per portar els cabells més llargs de la Swinging London. Detalls que no acabaven d'agradar a l'entorn stonià, fins al punt que el propi management de Mick Jagger i companyia va arribar a pressionar un popular espai televisiu perquè els censurés.

De la mateixa manera que ho va fer el conjunt de l'escena musical durant la segona meitat dels 60, i després d'haver obsequiat la parròquia mod amb himnes tan incontestables i irresistibles com "Midnight to Six Man", els Pretty Things van deixar enrere els blues frenètic dels seus inicis per abraçar l'ampli ventall expressiu de la revolució psicodèlica, arribant a signar amb "S.F. Sorrow" (1968) el que es considera com un dels primers discos conceptuals de la història del rock.

Reivindicats per David Bowie durant els 70 –endevinin a qui s'adreçava la cançó "Oh! You Pretty Things"-, els londinencs van seguir lliurant obres tan notables com "Parachute" (1970), però la seva flama es va anar apagant al llarg de la dècada i els 80 i 90 esdevindrien anys d'anades i vingudes, i de  travessies pel desert. Assumida la seva condició de banda de culte, van ser capaços de lliurar en ple segle XXI una obra tan rodona com el citat "Balboa Island". Van dir adéu l'any 2018 després d'una extensa gira de comiat que els havia portat per enèsima ocasió als nostres escenaris.

May ens deixava ahir a l'edat de 75 anys, per complicacions derivades d'una intervenció quirúrgica. Adéu a l'ànima d'una de les bandes més irrepetibles de la història de la música pop, també a una de les veus més salvatges i genuïnes del blues i el rock londinencs de les passades cinc dècades i mitja.