GUY CLARK
(1941-2016)
A "Old No. 1" (1975), el debut de Guy Clark, hi vaig entrar per la caràtula, un retrat del músic texà realitzat per qui va ser la seva esposa fins a la seva mort ara fa quatre anys, Susanna Clark. Els seus principals arguments, però, són deu cançons que presentaven a Clark com un dels grans compositors de la seva generació i que encetaven una de les trajectòries més reivindicables del country de les passades quatre dècades. Sense anar més lluny, jo mateix havia descobert dos d'aquests títols a través de Jerry Jeff Walker ("L.A. Freeway") i els Highwaymen ("Desperados Waiting for a Train").
Company de batalles de Townes Van Zandt i padrí de Rodney Crowell i Steve Earle, la de Clark ha estat una d'aquelles trajectòries cuites a foc lent i sense entrebancs, defugint els grans titulars per a deixar empremta mitjançant les cançons, i triomfant sempre en les distàncies curtes (ho van comprovar els afortunats que el van poder veure l'any 2008 al Teatre Zorrilla de Badalona en el marc del festival Blues i Ritmes). Ens deixava ahir després de combatre una llarga malaltia. I sigui on sigui, me l'imagino amb una guitarra a les mans i comentant la jugada al costat del seu bon amic Van Zandt.
Company de batalles de Townes Van Zandt i padrí de Rodney Crowell i Steve Earle, la de Clark ha estat una d'aquelles trajectòries cuites a foc lent i sense entrebancs, defugint els grans titulars per a deixar empremta mitjançant les cançons, i triomfant sempre en les distàncies curtes (ho van comprovar els afortunats que el van poder veure l'any 2008 al Teatre Zorrilla de Badalona en el marc del festival Blues i Ritmes). Ens deixava ahir després de combatre una llarga malaltia. I sigui on sigui, me l'imagino amb una guitarra a les mans i comentant la jugada al costat del seu bon amic Van Zandt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada