The Who en directe a Barcelona

THE WHO
Palau Sant Jordi, Barcelona
14 de juny de 2023

Han hagut de passar moltes dècades abans de poder escriure un titular com el que encapçala aquest article. Dècades durant les quals hem hagut de fer molts quilòmeres per poder veure en un escenari a la banda que, si no es va inventar el rock, com a mínim en va definir bona part de l'essència. The Who en directe a Barcelona. Per fi ho podem escriure. Per fi ha passat. Per fi s'ha fet realitat aquell somni que semblava haver quedat definitivament enterrat arran de la vergonyosa suspensió del concert que els britànics tenien programat l'estiu de 2006 al mateix Palau Sant Jordi on van encetar la nit passada el tram europeu del Hits Back! Tour.

Pete Townshend i Roger Daltrey a Montjuïc. Amb 78 i 79 anys respectivament, però amb estats de forma francament envejables. Sense el nervi elèctric que sis dècades enrere els portava a destrossar instruments alhora que reinventaven sobre la marxa la forma de tocar-los i sense la irreemplaçable base rítmica que es va quedar pel camí, però amb Zak Starkey refermant-se com l'únic substitut possible de ja saben vostès qui. I sobretot amb un cançoner que val molt més del que demanava la promotora per una entrada de primera fila, reforçat oportunament amb tot el pes i tota l'èpica de l'Orquestra Simfònica del Vallès.

I les coses com siguin, l'actuació va començar a mig gas. Ja fos perquè les condicions acústiques del Sant Jordi no són les més òptimes per sonoritzar-hi gairebé una cinquantena de músics, o ja fos perquè de vegades més és menys, l'inici amb una suite que va repassar part de "Tommy" (1969) no va brillar amb la intensitat que podien prometre a priori títols com "Amazing Journey" o "Pinball Wizard". Però la cosa es va començar a posar al seu lloc amb una solvent "We're Not Gonna Take It", i es va acabar d'enlairar amb un "Who Are You" que ja no va admetre cap marxa enrere –ni tan sols amb la protocolària "Ball and Chain", cita de rigor a "Who" (2019)-.

MOMENTS CLIMÀTICS

El repertori es va dividir en tres terços –sense bisos ni formalismes-. Si el primer havia tingut "Tommy" com a fil conductor, el segon, sense suport orquestral, va alternar reclams de la mida de "You Better You Bet", "The Seeker", "I Can See for Miles" o "Substitute", assolint el primer moment climàtic de la nit amb una desbocada "Won't Get Fooled Again", crit inclòs d'un Daltrey que segueix presumint d'unes cordes vocals d'un altre planeta. El tram final del concert, novament amb la Simfònica a l'escenari, va tenir "Quadrophenia" (1973) com a fil conductor, amb unes robustes "The Real Me" i "5:15" marcant contrastos amb el to crepuscular d'"I'm One" i l'escalada èpica de "Love, Reign O'er Me" –el segon moment climàtic de la vetllada-.

Es van acomiadar interpretant "Baba O'Riley" –el tercer moment climàtic- davant d'un oceà de telèfons mòbils. Una imatge que defineix els nostres dies per bé i per malament, i que la nit passava va connectar amb Lifehouse, aquell concepte eteri que ni el mateix Townshend ha sabut acabar de definir –però que certs teòrics situen a l'arrel d'això que anomenem era digital-. Una de les bandes més grans de la història del rock –o el que queda d'ella, que no és poc tenint en compte com ha arribat fins aquí-, explicant el món que ens envolta amb una cançó composta i publicada fa més de 50 anys. Coses que no es veuen ni s'escolten cada dia.

HISTÒRIA VIVA

Durant la interpretació de "The Rock", una de les peces de la suite de "Quadrophenia", The Who van projectar una bateria d'imatges cronològiques d'esdeveniments històrics que anaven de la guerra del Vietnam fins a la d'Ucraïna, passant per les Malvines, l'Iraq o l'Afganistan –també per Woodstock i Wight-. Com qui vol venir a dir que el món no ha canviat gaire durant les últimes sis dècades, per molt que els que manen s'omplin constantment la boca amb conceptes tan buits com progrés.

També com qui ve a recordar que la seva trajectòria vital, artística i professional s'ha desenvolupat en paral·lel a tots aquests esdeveniments, i que encara té corda. The Who ja feien música mentre l'Oncle Sam ruixava el sud-est asiàtic amb napalm, i malgrat les baixes irreparables en segueixen fent mentre Putin s'enfanga al seu propi Vietnam ucraïnès. Quan parlem dels Who, de Dylan, de McCartney o dels Stones, estem parlant d'història viva de mig segle XX i del que portem de segle XXI. Que no se'ns oblidi mentre encara siguem a temps de veure'ls en un escenari.