Aquell 16 d'octubre

Èxtasi, comunió i catarsi: Springsteen al Palau Sant Jordi el 16 d'octubre de 2002.

El 16 d'octubre de 2002 és una data que molts seguidors catalans de Bruce Springsteen tenen ben gravada a la memòria. La de la nit en què el Boss i la seva E Street Band van actuar al Palau Sant Jordi en el marc de la gira de presentació de "The Rising" (2002). Un dels concerts més celebrats que l'autor de "The River" (1980) ha ofert mai a la capital catalana, i una de les mostres més evidents de la bona sintonia que el de New Jersey sempre ha mantingut amb el públic barceloní -com a testimoni se'n va editar un dvd oficial-. Uns músics en estat de gràcia, un repertori de somni i un nou disc que va esdevenir l'espina dorsal de la nit adreçant un present i un futur tan incerts com convulsos: la ferida oberta pels atemptats de l'11-S encara no havia començat a cicatritzar, i els moviments de l'administració Bush permetien intuir que una hipotètica invasió militar de l'Iraq era tan sols qüestió de mesos -i així va ser-. El món necessitava una resposta serena, i Springsteen la va donar primer amb el citat "The Rising" i posteriorment amb actuacions que esdevenien autèntiques catarsis col·lectives.

Com a mostra, el silenci sepulcral que vam mantenir els 18.000 presents mentre el Boss oferia una fràgil i emotiva lectura d'"Empty Sky". Un record per als que ja no hi eren, i un apunt d'esperança per als que havíem de viure al nou món que s'havia començat a perfilar al mateix temps que s'ensorraven les Torres Bessones. Després va posar la sala de potes enlaire amb "Waitin' on a Sunny Day", va transformar "Born in the USA" en una pregaria per la pau, va atendre peticions del públic i, quan tot semblava dat i beneït, es va treure de la màniga un últim bis, "Thunder Road", que va acabar de donar sentit a tot plegat. D'allò fa avui 15 anys, des d'aleshores Springsteen ha actuat a Barcelona en repetides ocasions i sempre ha brillat com el que més, però els puc assegurar que aquella alineació d'astres i aquella comunió d'elements no s'ha tornat a produir mai més: aquelles dues hores i mitja llargues van ser irrepetibles en el sentit més estricte del terme. Quan vaig sortir-ne vaig dir que havia estat el millor concert al qual havia assistit mai. Una dècada i mitja més tard segueixo pensant el mateix.