Vaig tancar la meva última nit a Frisco a la barra d'aquest bar, parlant amb desconeguts amb qui tinc moltes més coses en comú que no pas amb la majoria de persones amb qui em relaciono diàriament en aquell lloc que anomeno casa.
Va ser d'aquesta manera com vaig conèixer en Mike, un fan dels New York Dolls i de Hanoi Rocks que va flipar quan li vaig parlar de l'entrevista que li havia fet una vegada a Michael Monroe. Jo, en canvi, vaig al·lucinar quan ell em va dir que el seu germà és el bateria d'una coneguda banda de death metal. "But he digs the Dolls too!", va puntualitzar.
Avui fa un dia gris a San Francisco. Fa un parell d'hores he anat a dinar al Lori's, un restaurant típicament nord-americà, amb sofàs vermells, màquines de pinball i fins i tot un Cadillac d'època en un dels menjadors. Quan he obert la porta, Johnny Tillotson s'ha posat a cantar "Poetry in Motion". Aquestes coses no passen al lloc d'on vinc.
Després de dinar m'ha recollit en Rafael, un taxista molt simpàtic que m'ha portat fins a l'aeroport. A dins del cotxe hi sonava smooth jazz amb un punt malencònic. Com el meu estat d'ànim a mida que deixàvem enrere el Downtown i enfilàvem l'autopista 101 mentre la boira tornava a devorar els turons de San Bruno.
Me'n vaig de Califòrnia millor de com hi vaig arribar. He tornat a Frisco, he redescobert la ciutat i he resseguit els passos del meu jo d'una altra vida. Com aleshores, una part de mi es queda aquí. Espero no trigar 26 anys més a venir-la a buscar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada