82 primaveres amb Dylan

Dylan, a finals dels 90, en una imatge promocional de "Fragments" -
Foto Antonin Kratchovil.

Celebra avui Bob Dylan el seu 82è aniversari. 82 voltes al Sol ha fet un dels artistes més grans del segle XX –i més enllà, podem afirmar a aquestes alçades-, un dels mestres més absoluts de l'art de fer cançons, també un dels personatges més influents de les últimes sis dècades per molt que ell mateix tendeixi a defugir tot qualificatiu que vagi en aquesta línia. I les celebra a poques setmanes d'iniciar el segon tram europeu d'aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que té com a espina dorsal el seu repertori més recent –el de "Rough and Rowdy Ways" (2020)- i on el fons d'armari només treu el cap en la mesura que a ell li sembla oportuna.

Dylan també ha estat d'actualitat durant els darrers mesos per la publicació del dissetè volum de les Bootleg Series, un "Fragments – Time Out of Mind Sessions (1996-1997)" (2023) que com indica el seu títol es capbussa en la gestació del canònic "Time Out of Mind" (1997). Un àlbum que al seu dia va suposar pràcticament un nou punt de partida a la carrera del seu autor –cosa que no havia passat en dècades i que no es tornaria a repetir fins a "Rough and Rowdy Ways"-, i que avui rep el mateix tractament que havien rebut en el passat obres com "Highway 61 Revisited" (1965) o "Blood on the Tracks" (1975). I tota una colla de formats –del protocolari doble cd fins a les luxoses caixes de cinc discos compactes o deu vinils- que n'ofereixen no una sinó diverses lectures alternatives.

És emocionant, i ho és molt, deixar-se acariciar per la fragilitat d'una primerenca versió de "Love Sick" que contrasta amb tot l'aparell elèctric que arribaria a descarregar aquesta peça durant el Never Ending Tour. També sorprenen una atmosfèrica "Dirt Road Blues" i un "Not Dark Yet" de regust anyenc al qual sens dubte va beneficiar el tractament més crepuscular de la presa que coneixíem fins ara. O els diferents esbossos d'un "Mississippi" que no veuria la llum fins al posterior "Love and Theft" (2001). Després hi ha les pistes en directe que s'entendrien millor en els seus respectius contextos –els concerts sencers, vaja-, i una remasterització de l'àlbum original que presenta matisos però a la pràctica no aporta res a una obra amb caràcter definitiu.