El primer que crida l'atenció de "15 canciones de amor, barro y motocicletas" (2019), el quart àlbum en solitari de Miqui Puig, és la rapidesa amb què s'ha gestat. Tan sols dos anys han transcorregut des de la publicació del seu predecessor, un "Escuela de capataces" (2017) que sortia del forn nou anys després d'"Impar" (2008). Motiu de celebració, aquesta efervescència creativa que s'ha traduït en una de les col·leccions de cançons més rodones que el vallesà ha arribat a lliurar tant pel seu compte com al capdavant de Los Sencillos. Una quinzena de talls que tant poden convidar a ballar com invocar l'esperit reflexiu i malencònic de qui acumula tres dècades de servei en un negoci tan agredolç com pot ser el del disc.
"Ya no hay chicas en el bar / Ni peleas que contar / No suena el jukebox", canta a la contagiosa "Hunos", una de les pistes que millor defineixen la tònica general del plàstic. "No te negaré que a veces pienso en dejarlo / No te engaño si digo que pienso en ello cada día / Tengo días mejores, tengo días peores / Solo siento que a ti te tocarán los dos", remata a la simpàtica però reflexiva "Chill Out". En canvi, a la frenètica "Raros" deixa anar "Soy gay, soy nazi, bollera / Soy rojo y gordo, marica", versos punyents i carregats de provocació que haurien de remoure consciències en aquests temps de pells fines en què molestar ha esdevingut pecat capital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada