Aquells eterns himnes adolescents

Spector (de negre, a l'esquerra de la imatge), sota la mirada de Winehouse.

RONNIE SPECTOR & THE RONETTES

Sala Apolo, Barcelona

18 de juny de 2018

Normalment són els alumnes els que reten homenatges pòstums als seus mestres, i rarament a l'inrevés. Hi ha excepcions, és clar, com la que va tenir lloc la nit passada a la sala Apolo mentre Ronnie Spector recordava Amy Winehouse amb una sentida lectura de "Back to Black", projecció inclosa del rostre de la tributada a la pantalla gegant que presidia l'escenari. No va ser l'únic record d'una vetllada durant la qual Spector va mencionar també a Johnny Thunders, Joey Ramone o la seva germana Estelle Bennett. Tampoc es va oblidar d'altres companys de viatge com els Rolling Stones, Brian Wilson o The Dave Clark Five. Records d'una trajectòria artística i vital que va començar com un conte de fades a l'Spanish Harlem novaiorquès, que va superar set anys de tempestuós matrimoni amb un dels grans arquitectes de la música pop -a Phil Spector també el va citar, però molt de passada i sense arribar-lo a anomenar-, i que ja en etapa de maduresa ha donat lloc a col·laboracions amb The Raveonettes o The E Street Band i a obres tan notables com "The Last of the Rock Stars" (2006).

I precisament per això, perquè la seva producció discogràfica en solitari és poc prolífica però en qualsevol cas reivindicable, un no acaba d'entendre que l'obviï en uns directes centrats de forma gairebé exclusiva en els clàssics de les Ronettes. Perquè més enllà de l'homenatge a Winehouse, de tornar-li a Brian Wilson la dedicatòria de "Don't Worry Baby", de recordar a Johnny Thunders amb una sentida "You Can't Put Your Arms Around a Memory", i de recuperar alguns talls de l'àlbum de versions "English Heart" (2016) -a destacar l'adaptació en clau femenina de l'"I'd Much Rather Be with the Boys" dels Stones-, el gruix central del repertori el van ocupar títols com "Baby, I Love You", "Walking in the Rain", "I Can Hear Music" o un "Be My Baby" que podia justificar tot sol el preu de l'entrada. Himnes adolescents de vocació encara eterna que Spector va cantar com si no haguessin passat els anys, acompanyada per unes Ronettes que en realitat no eren les Ronettes però van desenvolupar el seu paper a la perfecció. Menció a part mereixen les anècdotes que explicava la vocalista a l'inici de cada cançó. Entranyables batalletes personals que en el seu cas equivalen a lliçons magistrals d'història del rock'n'roll.