David Bowie (1947-2016)

DAVID BOWIE

(1947-2016)

Ara tot té sentit. Els aires crepusculars de "Blackstar" (2016), el pam i pipa del videoclip del tema titular i fins i tot la supervisió ara fa gairebé un any i mig de "Nothing Has Changed" (2014), aproximació definitiva -si és que això és possible- a una de les trajectòries més extenses, heterogènies, sorprenents, essencials i celebrades de la música pop. El mateix dia en què el citat "Blackstar" es posava a la venda, jo mateix vaig escriure en aquest blog que tres mesos enrere ningú s'hauria imaginat que començaríem l'any parlant d'un plàstic tan monumental. Doncs bé, quan el passat dia 8 veia la llum el que ja és definitivament l'últim disc de David Bowie, encara menys podíem preveure que tres dies més tard n'estaríem plorant l'autor. Sí, plorant. Perquè quedarà la música i tot allò que vostès vulguin, però s'ho mirin com s'ho mirin el món és des de la passada matinada una mica pitjor. I ho és perquè l'art i la cultura, aquells intangibles que fan més plàcida la nostra existència sense que ni tan sols ens n'adonem, han perdut un dels seus grans referents contemporanis.

Bowie era gran, molt gran, refotudament gran. Fins al punt d'haver dit adéu mantenint-se fidel als seus propis cànons. Procurant no fer soroll, quan ningú s'ho esperava i amb la seva última obra capital acabada de sortir del forn. Embolcallat una vegada més en el seu etern misteri i jugant aquell factor sorpresa que només ell ha sabut jugar. Deixant-nos a tots amb un pam de nas. I demostrant de passada que és possible separar la vida pública de la vida privada. Que un ja pot ser una celebritat i un dels genis més reconeguts dels seus temps, però a la vegada pot morir en la intimitat i lluny dels focus -en altres paraules, quan un famós de tercera pateix l'assetjament constant de paparazzi i similars és perquè ell mateix se l'ha buscat-. Ha mort Bowie, l'home, però la llegenda és avui més gran que mai. Perquè un cop abandonat aquest món que sempre li va anar petit, David Robert Jones ha passat a formar part d'aquell univers fantàstic que ell mateix es va imaginar. Un univers poblat per homes de l'espai, criatures andrògines i éssers altrament impossibles. Celebrem-los a tots, perquè tots són Bowie.