50 anys sense Janis Joplin

Janis Joplin (1943-1970) - Foto Jan Persson/Redferns.

El blues. El rock'n'roll. El soul. La psicodèlia. La jove inadaptada que va fugir de la conservadora Texas i va esdevenir des de les càlides costes californianes una de les icones culturals més perdurables ja no de l'era d'Aquari sinó de tot el segle XX. El Club dels 27. El Southern Comfort. Una ànima rebel, inconformista i indomable que se'n va anar abans d'hora. La veu de veus que va reivindicar a Big Mama Thornton al capdavant d'uns Big Brother and The Holding Company que també se li van fer petits abans d'hora. Les lectures definitives de "Piece of My Heart" i "Me and Bobby McGee". Les dents llargues d'Erma Franklin i l'admiració sincera de Kris Kristofferson.

La fera que defermava passions dins i fora de l'escenari, que desafiava cànons i no entenia de normes, que vivia lliure malgrat els dictats d'una indústria on mai va encaixar. La hippie desvergonyida que tant podia ironitzar sobre Déu a ritme de gòspel com plantar cara al seu propi mànager –Albert Grossman, poca broma- si així ho considerava oportú. La nena de Port Arthur que mai va oblidar les seves arrels, arribant a pagar de la seva butxaca, quan s'ho va poder permetre, la làpida que encara avui assenyala el lloc on descansen les restes de la seva admirada Bessie Smith –a veure qui ho supera-. La millor de les millors, aquell tòpic que no deixa de ser un tòpic però té tots els fonaments del món. 50 anys sense Janis Joplin. I segueix ressonant.