Cal seguir creant música?

Lidia Damunt.

Una dada poc precisa però del tot irrefutable. Existeix tanta música enregistrada allà fora, que resulta virtualment impossible que cap mortal l'arribi a escoltar en la seva totalitat ni tan sols dedicant-s'hi en exclusivitat al llarg de tota la seva vida. Un cop assimilada aquesta realitat, un pot preguntar-se si realment és necessari gravar més discos (o mixtapes, o cançons), compondre noves peces i, en definitiva, seguir creant nova música.

És un debat que vaig mantenir setmanes enrere, de manera informal, amb un conegut que es dedica precisament i entre d'altres coses a compondre cançons, a enregistrar-les i a publicar-les. És tal l'oferta de música enllaunada, i és tal la proliferació gairebé diària de nous títols que han potenciat les noves tecnologies durant les passades dues dècades i mitja, que de vegades un no pot evitar preguntar-se si no valdria la pena aturar la maquinària durant un any sencer i dedicar aquest exercici a reflexionar sobre on som i cap a on volem anar –utòpic plantejament, val a dir, que també podríem aplicar a àmbits com el cinematogràfic-.

Tota aquesta línia de reflexió, per descomptat, no va tenir en compte aquell principi i motor de la creació artística que és la pròpia necessitat expressiva de qui es dedica a fer art. El fet que, sigui quin sigui l'escenari allà fora i siguin quines siguin les necessitats de públics i indústries, un músic tingui coses a dir, ganes de dir-les i mitjans per fer-ho. "Quan has assolit aquell punt on saps que el món no necessita més cançons i que a ningú li importa, és molt important observar-se un mateix i preguntar-se 'I ara què faig?'. Aleshores, si fins i tot sabent això t'asseus a escriure, saps que has fet allò que havies de fer", proclama Lidia Damunt en una entrevista publicada aquest mes de gener per Ruta 66. Probablement sigui aquesta la resposta a tot plegat.