Love & Mercy

Dano i Cusack, Wilsons a la gran pantalla.

La maquinària promocional de "Love & Mercy" (2015) presenta el biopic dirigit per Bill Pohlad com la veritable història de Brian Wilson. Però ja se sap, en una indústria com la cinematogràfica el que compta és la història en si, sigui o no veritable, i d'això n'han donat bona fe molts dels biopics musicals estrenats durant la passada dècada i mitja. Si "Love & Mercy" marca la diferència, doncs, és precisament perquè el seu guió no explica ni vol explicar la veritable història de Wilson, sinó dos dels seus múltiples capítols -probablement els més intensos-. D'una banda, la gestació de "Pet Sounds" (1966) i la posterior davallada del seu creador. De l'altra, el punt d'inflexió en què Wilson va aconseguir refer-se i recuperar no tan sols el control sobre la seva obra sinó sobre la seva vida. De tot el que hi va haver enmig -els anys de reclusió, del llit i de les orgies nocturnes amb els Hollywood Vampires: dues dècades en total-, res de res. Dels primers anys dels Beach Boys -els del surf, els cotxes i l'ascens meteòric al firmament pop-, tan sols una pinzellada amb forma d'introducció. De les disputes legals que durant els darrers vint anys han marcat el dia a dia de la banda californiana per excel·lència, probablement valia més no parlar-ne -no fos cas que Mike Love s'ho prengués malament-.

"Love & Mercy" es troba, doncs, molt lluny d'un hipotètic relat definitiu sobre la figura i l'obra de Brian Wilson -digui el que digui la maquinària promocional, no és aquesta la seva funció-. En canvi, sí que celebra el seu geni i posa rostre als conflictes i dimonis interns que han marcat -i probablement segueixin marcant- el seu curs vital i artístic. No era aquesta última una tasca gens fàcil, però Pohlad se n'ha sortit amb una sinopsi que defuig els manuals d'estil tal i com Tate Taylor i Todd Haynes ho havien fet abans amb "I Feel Good" (2014) i "I'm not There" (2007). Per mitjà d'una estructura temporal no lineal, amb constants flashbacks i flashforwards que enllacen i alternen ambdues etapes, i amb magistrals interpretacions a càrrec de Paul Dano i John Cusack, que encarnen respectivament el Wilson dels 60 i el dels 80 -per cert, resulta increïble la semblança física entre Dano i el Wilson de veritat-. A tot això cal sumar una fotografia tan clarobscura com la vida del protagonista. Un geni amb totes les lletres, un referent en més d'un sentit i una estrella que mai ha deixat de brillar amb llum pròpia. I, a la vegada, la víctima dels seus propis triomfs, l'ànima perduda en un negoci no apte per a ments d'extrema sensibilitat, i la presa perfecta per a un psicòleg de dubtosa reputació i escassos escrúpols. La cara oculta del somni americà al qual cantava Wilson en aquells llunyans dies de surf, cotxes i noies en banyador.