Primer va ser una crisi financera de llarg impacte social –la de 2008, la que en el fons mai ha acabat d'acabar-se-. Després van venir les convulsions del final d'allò que es va anomenar Procés. I ara, quan encara ni s'ha donat per tancada una pandèmia mundial que ningú havia vist a venir, se'ns anuncia que som a les portes de l'enèsima recessió econòmica. El món tal com sempre l'havíem conegut s'acaba o, més ben dit, s'esgota. I mentre la gran majoria es limita a mirar cap a una altra banda tot fent-se selfies amb les últimes restes d'una bonança social i econòmica –la de la segona meitat del segle XX- que sembla més que mai un miratge, d'altres han vingut a cantar sense embuts l'estat de les coses.
Els vallesans Catastrofe Club van publicar el seu primer àlbum, "Galletas" (2015), quan amb prou feina començàvem a treure el cap –si és que mai ho vam arribar a fer- de la citada crisi financera. El seu segon llançament, "Ejercicios de visión" (2018), va caure en plena desfeta del Procés independentista i amb els aparells de l'Estat espanyol mostrant ja sense cap mena de vergonya la seva cara menys amable –per dir-ho finament-. I ara, quan el primer estiu post-pandèmic és a punt de donar pas a la tardor més incerta des de la de 2008, tornen els de Granollers amb un nou treball, "El crecimiento infinito" (2022, Hidden Track), que ve a tancar una trilogia i que segueix adreçant la foscor estructural d'aquest segle XXI dominat per la por i l'angoixa en les seves múltiples manifestacions.
El cert és que les cançons de Catastrofe Club no s'inspiren en cap d'aquests episodis concrets. Si el primer i el segon disc carregaven contra la passivitat i la ceguesa d'una població acostumada a assumir més del que li pertocaria –en tots els sentits-, en aquest tercer plàstic directament posen sobre la taula la caiguda imminent –inevitable?- d'un model de vida –un sistema?- que s'ha esgotat ell mateix, presoner del seu propi parany. "He visto tantos anuncios, que ya no sé qué comprar / He visto tanta basura, que ya no sé qué comprar", proclama Josep Maria Herrera, veu, guitarra i programador del duet que completa David Molina (baix i programacions), a "Béisbol", àcid cant contra el consumisme salvatge que ens ha abocat fins a on som.
És una de les lletres més colpidores d'un àlbum que en va ple. A "Todos", tot un repàs a l'impacte de l'acció de l'home sobre el planeta –també a la mania de la nostra espècie de situar-se en un hipotètic centre que en cap cas li correspon-, canta directament "Deberíamos morir todos". Himne misantrop en potència, també un cop de puny sobre la taula que hauria de remoure consciències. El problema, com el mateix Herrera apunta a "Safari", és la nostra tendència a perpetuar els mals estructurals en lloc de tallar-los d'arrel: "Deberíamos dar un paso, pero solo damos vueltas / Deberíamos quemarlo todo, en lugar de darlo todo por sentado". Més clar, l'aigua.
Les lletres de Catastrofe Club parlen sense embuts, i els seus versos són punyents com ells sols. També la seva música és claustrofòbica, fosca i puntualment opressiva, però les seves cançons segueixen sense renunciar a aquella essència ballable que sempre les ha caracteritzat. Com a mostres, "Como tú" o la citada "Béisbol", exercicis de pop sintètic d'estètica industrial que alternen amb els paisatges distòpics de "Tu casa" o l'atmosfera terminal d'un "Columpio" que per moments recorda a Nick Cave o Tom Waits en les seves formes més tètriques i decadents. "Todas las redes dicen que las casas están ardiendo, pero tú te sigues columpiando", proclama aquesta última. Una bona manera d'explicar els temps estranys que ens ha tocat viure.
Disponible a Bandcamp.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada