50 anys d'"Eagles"

Pot costar de creure a aquestes alçades, però el primer cop que Glyn Johns va veure els Eagles en directe, a finals de 1971 en el marc d'una residència en un club de Boulder, Colorado, no el van impressionar. David Geffen havia fitxat el grup mesos abans pel segell que acabava de fundar, Asylum, i per petició expressa dels músics estava provant de convèncer el productor i tècnic de so britànic –que venia de treballar amb noms de primer ordre com els Stones o els Who- perquè produís el seu primer disc. Aquella nit a Colorado va rebutjar l'oferta, deia que la banda encara no era prou madura, i van haver de passar algunes setmanes abans que la formació acabés convencent Johns durant una audició en un estudi de Los Angeles.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Eagles" (1972), l'àlbum. El debut homònim d'una de les bandes més massives de tots els temps, també un dels referents més icònics i alhora discutits d'allò que es va anomenar country rock –icònics perquè van popularitzar el gènere com cap altre dels seus exponents, discutits perquè les mentalitats més puristes mai van digerir el seu èxit en termes comercials-. Glenn Frey, Don Henley, Bernie Leadon i Randy Meisner havien coincidit per primer cop justament durant la gravació d'un altre clàssic del country rock, l'àlbum homònim de Linda Ronstadt, publicat a principis d'aquell mateix any. Els dos primers ja formaven part de la banda d'acompanyament de la d'Arizona. Els dos últims hi van participar com a músics de sessió. Tots quatre van acabar formant un grup animats per la mateixa Ronstadt.

El que ningú s'esperava, era que aquell projecte a priori paral·lel acabaria esdevenint un dels noms capitals de la història del rock. Un cop convençut Johns, se'ls va emportar fins als Olympic Studios de Londres, on es va gestar el plàstic que ens ocupa. Sí, una obra essencial del country rock i tot un exponent del California Sound, es va gravar en ple mes de febrer de 1972 a la freda i plujosa Albion. Tant és. L'àlbum evoca des del minut zero aquelles carreteres infinites que tant poden endinsar-se en les profunditats del desert californià com banyar-se en la brisa estiuenca de la costa del Pacífic. Tres de les seves pistes, l'eterna "Take It Easy" –coescrita per Frey amb Jackson Browne, que al cap d'un any en va editar la seva pròpia versió-, la misteriosa "Witchy Woman" i la càlida "Peaceful Easy Feeling", són clàssics absoluts del repertori del grup –i de la música pop-. La resta del disc –amb peces tan destacables com "Chug All Night", "Most of Us Are Sad" o "Take the Devil"- es manté a l'alçada.