dimecres, 5 d’octubre del 2022

Loretta Lynn (1932-2022)

LORETTA LYNN

(1932-2022)

Un dels primers discos de country que recordo haver-me comprat va ser "Honky Tonk Angels" (1993), l'àlbum que van gravar conjuntament Dolly Parton, Loretta Lynn i Tammy Wynette. El vaig trobar en una cubeta de saldo quan jo encara era un adolescent i el plàstic en qüestió ja portava alguns anys al carrer. Aleshores amb prou feina sabia qui eren les tres dones que sortien retratades a la caràtula –de fet, és possible que tan sols hagués sentit a parlar de Parton-, però el que vaig escoltar em va agradar tant que ben aviat em vaig començar a interessar per les seves respectives trajectòries –també per les de Kitty Wells i Patsy Cline, a les quals vaig descobrir a través dels homenatges que els feia el trio en aquest treball, començant per la peça titular-.

De totes tres, la que més m'arribaria a seduir al llarg dels anys amb la seva obra seria Lynn, a qui tant Parton com Wynette ja havien reivindicat com a influència des dels seus respectius inicis. Nascuda a Kentucky en plena Gran Depressió i autora d'un cançoner tan essencial com inabastable, parlem d'una de les grans dames del country. Una pionera que va recollir el testimoni de Kitty Wells a l'hora d'obrir camins que fins aleshores havien estat tancats per a les dones en el marc de la indústria musical. Componia les seves pròpies cançons, portava les regnes de la seva pròpia carrera i no tenia pèls a la llengua a l'hora de carregar contra les infidelitats del seu marit –i deixar les coses clares a les altres dones que el tinguessin al punt de mira- amb una sèrie de peces que han esdevingut himnes.

Parlem de títols tan inequívocs com "You Ain't Woman Enough (To Take My Man)", "Woman of the World (Leave My Man Alone)" o la provocadora "Fist City" –on directament es declarava disposada a fer servir els punys contra qui s'interposés entre ella i el seu home-, que avui farien saltar les alarmes de certs guardians de la correcció política però en altres temps van donar peu a clàssics de ple dret. Menció a part mereix la que possiblement sigui la seva cançó més reconeguda, "Coal Miner's Daughter", un homenatge al seu pare, miner d'ofici, però també a tota la classe treballadora d'estats com Kentucky, el seu bressol. Exponent del Nashville Sound sense res a envejar a certes estrelles del rock'n'roll, les seves dècades daurades van ser els 60 i els 70 però la seva flama no es va apagar mai.

Ja en ple segle XXI, tota una generació la va descobrir de la mà de Jack White, qui li va produir el magnífic "Van Lear Rose" (2004). Llàstima que, com sol passar en aquests casos, molts dels que van descobrir-la a través d'aquest àlbum no es vagin molestar a conèixer tot allò que havia fet abans ni s'interessessin per res del que faria després. A destacar, durant els seus darrers anys, un fructífer retorn a l'estudi de la mà de John Carter Cash, amb qui va facturar una trilogia discogràfica –"Full Circle" (2016), "Wouldn't It Be Great" (2018) i l'oportunament titulat "Still Woman Enough" (2021)- on prescindia de la coloraina que li havia aportat White per tornar a les seves essències. Sembla ser que hauria gravat més material que de ben segur veurà la llum ja de forma pòstuma. Ens ha deixat a l'edat de 90 anys una de les més grans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada