(1947-2022)
La seva forma de tocar la guitarra va fer escola. Parlem d'un estil que bevia dels grans tòtems del blues elèctric però alhora s'avançava a la primera línia del punk i a tot allò que se'n va derivar. D'una tècnica que es servia únicament dels dits per fer tot allò que d'altres feien amb una pua, guanyant versatilitat i conjugant subtilesa i detallisme amb visceralitat i força bruta. Aquí tenim riffs com els de "Roxette", "All through the City" o "She Does It Right", aquell coet de rhythm & blues supersònic que perfectament podria fer de pont entre els Pretty Things i la generació del 77.
Ens ha deixat Wilko Johnson, guitarrista i membre fundador d'uns Dr. Feelgood que per a molts van deixar de tenir sentit el dia que ell en va sortir –mai ha quedat del tot clar si per voluntat pròpia o forçat pels seus companys; probablement no ho sabrem mai i, de fet, a aquestes alçades ja poc importa-. Pioner del pub rock, autèntica bèstia del rhythm & blues més genuïnament britànic i precursor del punk, també arquitecte d'allò que es va anomenar el so de Canvey Island. Dels Sex Pistols a Madness passant per The Jam, són incomptables les bandes que han citat els Feelgood com a influència cabdal.
Johnson va gravar els quatre primers àlbums del grup –"Down by the Jetty" (1975), "Malpractice" (1975), el directe "Stupidity" (1976) i "Sneakin' Suspicion" (1977)-, on ell mateix va compondre bona part del material. Però la seva trajectòria va molt més enllà. Membre ocasional dels Blockheads d'Ian Dury –amb els quals va enregistrar "Laughter" (1980), i dels quals va acabar fitxant Norman Watt-Roy per la seva pròpia banda solista-, va debutar en solitari el 1981 amb "Ice on the Motorway". Era l'inici d'una carrera per compte propi que arriba fins al notable "Blow Your Mind" (2018) i que inclou episodis tan destacables com "Going Back Home" (2014), el plàstic que va signar a mitges amb el seu bon amic Roger Daltrey de The Who.
El 2013 va donar la volta al món la notícia que li quedaven mesos de vida. El metge li havia diagnosticat un càncer terminal i la seva resposta va ser acomiadar-se des del seu hàbitat natural, l'escenari, tot fent una última gira plantejada a consciència. Finalment no es va produir el fatal desenllanç, i Johnson es va mantenir ben ferm i en plena forma al peu del canó, conservant tota la força que el caracteritzava i aquella actitud escènica tan seva –a casa nostra encara vam tenir ocasió de comprovar-ho en un parell d'ocasions: 27 de gener de 2016 al Teatre Apolo i 10 de febrer de 2019 a la sala Apolo, aquest darrer concert amb Jesse Dayton com a il·lustre artista convidat-. Ara sí, el seu cos ha dit prou. La llegenda perviurà, però se'l trobarà molt a faltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada