Una d'aquelles obres que al seu moment van generar divisió d'opinions entre crítica i públic, però el pas del temps ha acabat assenyalant com a referencials. Publicat tal dia com avui de fa mig segle, "After the Gold Rush" (1970) va ser el tercer disc que Neil Young signava amb el seu propi nom. També un cop de puny sobre la taula que refermava el seu pes com a solista després de les mastodòntiques xifres assolides sota el paraigua de Crosby, Stills, Nash & Young. I, en certa manera, va establir les bases de la seva relació amb Crazy Horse fins a hores d'ara: les primeres sessions del disc les va dur a terme amb el suport de la banda, per a la resta del disc va comptar amb músics de sessió com un aleshores desconegut Nils Lofgren –qui acabaria militant als propis Crazy Horse- o el mateix Ralph Molina –els problemes d'addicció de Danny Whitten van fer trontollar les relacions de Young amb la seva banda d'acompanyament-.
A nivell estilístic, "After the Gold Rush" es deixava seduir per les textures folk explorades amb CSNY, i deixava enrere l'acidesa rock i la injecció elèctrica del seu predecessor, "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969). Tan sols "When You Dance I Can Really Love" i l'enrabiada "Southern Man" descarregaven aparell elèctric en un conjunt definit pels paisatges tardorencs i els mitjos temps a contrallum. "Tell Me Why" i "Don't Let It Bring You Down" van posar bona part de les bases del so acústic de Young. "Birds" i la peça titular eren dues balades d'extrema fragilitat on els aguts vocals del canadenc brillaven sobre les fines línies del piano de Lofgren. La preciosa "Only Love Can Break Your Heart" sintonitzava a la primera amb l'aleshores efervescent esperit de Laurel Canyon. I "Cripple Creek Ferry" es submergia en la tradició nord-americana seguint els passos d'uns altres il·lustres canadencs, The Band. Una de les obres capitals del catàleg del seu autor, sense cap mena de dubte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada